Avui, que tothom intenta inventar el que ja està inventat, intento aclarir les idees i enmig de la voràgine m’ha vingut el cap què està passant. El món no està boig, l’home no és més que un ésser viu dins un ecosistema:
Hem entrat ja i seguirem dibuixant un nou statu quo, El Decreixement.
El decreixement sorprenent i incomprensible per un home que mai l’ha viscut abans. Un decreixement que ja no es mira negativament, perquè no tot és economia. Occident, o els països del nord, miraven al sud veient uns pobres que eren feliços, que no es suïcidaven. Ningú entenia res ni se sabia com posar en comú les coses bones de cada sistema. La perfección no existeix, pobre frase que justificava l’infinita ignorància que envaeix l’home en els moments dels pensaments importants. No siguem tan cartesians, mirem les realitats circularment, englovant més aspectes, amb perspectiva, tornem a posar a Déu dins dels valors, com a pilar fonamental. Els Diners se’ls pot emportar el vent, es poden cremar, l’economia és un mitja per a la organització de les societats, i prou. Una societat pot avançar en aspectes ecològics, sostenibles, socials. Créixer no és un imperatiu, la frase lliberal de que “fem pujar el nivell del mar i així pujen tant els rics com els pobres” no té sentit, a part de ser falsa, no és justa ni portable a llarg plaç. Perquè la felicitat i el creixement econòmic mai han tingut un comportament lineal, és hora de canviar-ho, i trobar aquests equilibris desitjats però poc estudiats i encara menys perseguits.
M’agradaria fer un partit de professionals solvents (formativamente parlant), amb tots els homes que han deixat la política fastiguejats per l’escòria dels que no saben fer res més que viure i trepitjar-se dins de l’arc parlamentari. Faria un partit amb grans persones, expolitics, jubilats, estudiants i altres persones que han estat fidels als seus ideals per sobre de les coses que els han vingut, perquè això és la política. Ho va dir Aristòtil, la democràcia és dolenta perquè és la decisió d’una majoria desinformada, per això ell preferia una meritocràcia, escullen uns quants preparats a uns altres també preparats.
Vers el decreixement positiu (VDP), aquesta és la nova aposta, el nou objectiu. Com uns hippies del segle XXI, amb idees i amb accions vers els canvis positius.
