ARTICLE PUBLICAT AL DIARI SABADELL 19.12.2009

Perquè les ajudes dels governants sempre van a parar a grans empreses? Per dos motius principals: el primer perquè seria molt difícil repartir ajudes entre moltes pimes que se’n desconeixen les dades concretes del Balanç, i en segon lloc perquè els governants tampoc son completament lliures a l’hora d’actuar. Sovint han de seguir les regles del mercat com és la importància mediàtica que té cada acció i la necessitat de treure’n un protagonisme amb mitjans.
Hi ha una tendència generalitzada de comparar-nos amb èpoques anteriors. Algun economista estudia si estem com a la crisi de l’any 29; altres escriuen que als vuitanta va ser pitjor... Malgrat la situació actual, estem amb una renda per càpita molt superior a la que mai en el passat vam gaudir. Afortunadament hem passat anys de forts creixements i s’han assolit beneficis socials increïbles fa trenta o quaranta anys.
Localment s’intenta aprofitar la conjuntura per fusionar entitats bancàries, amb l’ajuda de diner públic, però no s’està incentivant les fusions d’empreses privades, i s’està desaprofitant un moment immillorable per crear grups empresarials més sòlids. Ara és hora de no malgastar esforços ni recursos, cal aprofitar sinergies allà on n’hi hagi.
Globalment s’intenta posar límits a l’especulació internacional i als sous milionaris del directius de les majors entitats financeres, però aquests objectius no són assolibles amb entitats reguladores menors que les entitats que es volen regular, els organismes de control han de ser més forts i potents que aquell a qui es regula, sinó qualsevol mesura que es proposi que no interessi als bancs, no s’aconseguirà aprovar mai.
Les patronals del nostre país reconeixen els obvis beneficis que reportarien la seva fusió, però a l’hora de posar-se d’acord apareixen dubtes i pors que espatllen la festa. Motius poc consistents esdevenen més decisoris que el reconeixement general i, de la necessitat d’anar units a presentar propostes o sol•licituds. Per això els comandaments executius creuen que no s'ha de tancar la negociació, que no hi ha ruptura sinó que cal caminar a poc a poc, sense deixar persones amb decisió fora de la taula de negociació.
En fusionar dues entitats diferents sempre ens trobarem amb diferents sensibilitats i diferents sistemes organitzatius, però veient que hi ha hagut milers de fusions exitoses en el passat, es pot entendre que la fusió de patronals no és impossible. Esperem que les negociacions es reprenguin abans no es refredin els ànims i es treballi per assolir l’objectiu desitjat per la majoria, tot observant que es tracta d’un oportunitat de millora, que quan abans es materialitzi, millor per tots.
Aquesta setmana un article de “The Economist” qualificava al president del govern espanyol con una persona que tenia aversió al pessimisme. Tot i que s’ha estudiat que és més realista ser optimista que pessimista, tampoc és la solució, negar tota notícia dolenta, pensant que així es minimitza. El paquet de mesures econòmiques que el passat 27 de novembre va presentar al Congrés dels Diputats va quedar en no res. Sota el pla d’economia sostenible es va evitar proposar o obrir debat sobre canvis estructurals, sobre nous models de contractació, etc...
Els agents econòmics ens envien missatges de serenor, de que la situació està sota control i que fins i tot el pitjor ja ha passat. La gent viu amb ansietat el desconcert del futur. Si el pintem favorable, podrem tornar a comprar, invertir i gastar, sinó, seguirem enrocats en una situació sense sortida. El problema és que si no s’està dient res amb claredat, tard o d’hora es coneixerà la veritat i la desconfiança ens porta a una situació pitjor. Potser seria millor no pintar tan malament aquesta situació actual per no haver de pintar millor el futur.
En definitiva, potser han d’esdevenir els canvis justos per tal de fer viable el dia a dia actual i deixar de pensar que estem dins un túnel, potser no hi ha tanta foscor. Hi ha qui veu llum dins el túnel, però no s’atreveix a dir si és la sortida o només un tren que s’acosta en direcció contrària.

LA MUSICA ENARDEIX

DIOS, TIENES UN E-MAIL

La setmana passada assistíem a la presentació del llibre del professor Luís de Sebastián, que juntament amb J.M.Sayeras estava escrivint en el moment de la seva mort. El llibre està estructurat en forma de 34 emails que persones corrents escriuen a Déu i a continuació aquest els respon. El llibre mostra que Déu sap que la gent sap poc de Déu, que la imatge que s’ha fet d’ell no s’assembla a la realitat. Déu veu que l’home ha fet un desastre de terra i encara no ha aconseguit descobrir el gran secret, que és l’Amor.

Els seus actuals representats a la terra tampoc l’han entès i han estat sempre ficats en lluites ben poc desitjades per a Ell, segueixen lluitant per perpetuar el seu poder i els seus béns, per no perdre els drets que en un passat llunyà van aconseguir, enlloc de treballar pels seus ideals.

Hi ha persones que busquen a Déu sense buscar el sentit de la vida, n’hi ha que busquen el sentit de la vida sense buscar a Déu, i les dues coses separades són molt difícils d’aconseguir. El llibre es repeteix una mica sobre els mateixos casos, sense variar-ne l’enfocament. El propi autor deia que quan hom es vol fer entendre ha d’utilitzar paraules clares, ell volia formar economistes però que primer fossin persones. A la presentació ens van recomanar el llibre d’Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola, el més jove de vuit fills i tres filles d’una noble parella nascut l’any 1491 i mort l’any 1556, fundador dels jesuïtes i inspirador dels millors professors que ha tingut la nostra universitat.

Per més que escrivim de forma motivadora, si el receptor no està disposat i amb voluntat de canvi, no aconseguirem millorar la persona ni les seves accions.