CIMA O MUERTE EN MONTBLANC 4810

Després d’anys coneixent muntanyes, un amic va muntar una expedició de cinc membres al Montblanc. Chamonix és el camp base d’un espai alpí excepcional, un poble fantàstic per preparar una ascenció cap a l’infinit, al sostre d’Europa occidental.

Les fases prèvies van ser per provisionar-nos de materials tècnics i de coneixements amb cursos teòrics d’un nivell impressionant. L’entrenament físic es dona per suposat, la dieta alimentària també la vam ajustar. També havíem fet simulacres pel Pirineu, on Puigmal’s i Cadí se’ns van fer petits.

Amb humilitat i bona preparació vam fer via malgrat les adverses previsions meteorològiques que dia rere dia no milloraven. Vam passar l’etapa d’aclimatació,  procés durant el qual el cos s’adapta als canvis de l’ambient, alterant la composició de la sang per poder transportar més oxigen. Però amb tot no n’hi va haver prou. A mig ascens vam haver d’abandonar. Feia 12 dies que no pujava ningú, totes les traces havien quedat cobertes per metres de neu nova. Cap guia pujava ni borratxo i vam haver d’obrir camí nosaltres. Un allau salvatge, de molts centenars de metres i tones de neu va tronar davant nostre, ens vam quedar a cegues de la neu en suspensió que va aixecar. Els seracs es veien fràgils i inestables enmig de la immensa boira.

El lloc és impressionant, l’alta muntanya és molt especial, és molt més que muntanya, tot té unes altres dimensions, i és massa arriscat atacar-la amb mal temps, hi ha massa variables que són incognites. Potser l’única via possible hauria estat dormir al Refugi de les Cosmiques o potser al de Gouter que ja estan a 3800, però vam escollir el refugi dels Grands Mulets a 3081, des d’on es faria impossible obrir camí fins al cim en un dia més. Quan veus que la vida toca la mort és hora de girar cua, enmig de gel i glaceres, hom sentia que era a les mans de Déu, de la naturalesa més verge i alhora ferotge, només equiparable a una deriva enmig del mar...

Bancs & Catalunya

La independència és una cosa molt seria, però cap país que s’ha independitzat d’Espanya en el passat no ha demanat de tornar, per alguna cosa deu ser. El Col·lectiu Wilson format per professors universitaris de Harvard, Princeton, UPF, London School of Economics i Columbia son persones molt viatjades que argumenten a favor de la independència. Si fos una bogeria crear un país nou, per què se'n continuen creant?

Es diuen coses a favor i en contra com per exemple perquè hi hauria d'haver una caiguda de les exportacions? L'única raó seria que deliberadament els països europeus posessin unes barreres que no existeixen per a cap altre país al moviment de mercaderies, i això no ho faran perquè no els hi interessa.

L'estat propi és sostenible. Replicar l'estructura de l'estat costaria molt menys que l'estalvi que significaria eliminar el dèficit fiscal anual, comptabilitzat en uns 16.000 milions. Amb això que estalviaríem podríem fer molta inversió. Tenir un estat propi seria una gran oportunitat de canviar regles del joc. Tindríem la ocasió de fer lleis pròpies, i tenir una administració amb criteris de gestió empresarial.  

Però el camí per a arribar-hi no és fàcil, des d'un punt de vista diplomàtic. El procés òptim seria que es permetés de fer un referèndum, 'en què s'expressaria de manera legal l'opinió i s'obriria un procés de negociació, amb un repartiment d'actius i de passius. Espanya s'hi oposa i és incert dir en quan es podria endarrerir el procés.

Si marxem ens podrem negar a pagar-los els deutes que tenen. I si ens quedem, per força l'haurem de pagar nosaltres. Si marxem ens quedarem sense crèdit internacional un temps. Però ara tampoc en tenim. Si marxem quedarem fora d'Europa. I què passa, és que Europa és motiu de creixement pels països del sur? Veient l’evolució de la banca europea, cada dia és més insegur tenir diners al Banc, tenir un core-capital per sobre del 10% és suficient per tenir assegurats els diners? Potser no, hi ha Bancs petits que arriben al 25%, però inclús aquí pot venir l’Estat i confiscar-ne una part. Cal recordar per sempre el consell del professor Niño Becerra quan va dir: "El senyor del banc mai es el teu amic”