Cada dia hi ha més indignats. Els aturats, els ni-ni’s (Quim Monzó amb perdó), però també els empresaris (com diu Eliseu Santandreu al diari dissabte passat), els autònoms i tots aquells que cada matí es desperten amb ganes de fer més i millor.
Per contra ens trobem amb l’elit política desconectada de l’economia real que ignora la situació actual de l’empresa i les finances. Es passen el dia fent reunions, forums i congressos on haurien d’aprendre l’estat de l’Estat, però només busquen fotos, periodistes i contactes que els mantinguin com més amunt millor.
M’indigna perquè no és digna l’actitud dels polítics que pels seus “principis” no volen empènyer la pesada roda que ara no corre. M’indigna que els mitjans de comunicació anessin contra els pobres indignats del Parlament, no n’hi va haver per tant. Què cal fer-los perquè els polítics d’alt nivell treballin 70 hores a la setmana com els empresaris? I perquè es preocupin per facilitar l’emprenedoria i la innovació? Això no s’aconsegueix amb projectes d’energies renovables sinó amb canvis al mercat laboral. A què esperem pel contracte amb màxim de 20 dies d’acomiadament? Cal eliminar els convenis colectius. No tenen cap sentit avui, almenys per empreses de 15 / 30 treballadors. No és just que es faci publicitat gratuïta a CajaMadrid-Bankia perquè és poderosa, ni que en una Caixa solidària es puguin auto adjudicar sous entre 4 i 10 milions d’€/any. I tot això passa perquè s’ha perdut la dignitat humana. Ara quan una persona té possibilitat d’aprofitar-se d’una situació ho fa, i així no anem bé. O aconseguim restablir l’ordre humà o no aconseguirem recuperar l’economia.
En general el polític d’avui és com el polític del segle XVIII, descrit per Stefan Zweig: Espera el millor vent per a saltar sobre l’ona i manté el seu vaixell a port, mai es decideix del tot fins que la batalla està decidida, no coneix més que un partit, el més fort, el de la majoria, és ambiciós al màxim, capaç d’abandonar traïdorament un partit marxant a plena llum del dia, somrient fredament amb tota naturalitat, l’únic important per a ell és estar sempre amb el vencedor,mai amb el vençut.
Malgrat la indignació que em provoquen algunes coses, sento esperança perquè existeixen entorns i persones alienes al devenir de les societats, que van fent moltes petites bones coses cada dia, que construeixen un micro mon millor per a ells i per les persones que els envolten, a tots ells, moltes gràcies!
