Sempre trobarem motius per justificar les accions que prenem. Sempre podem buscar la manera de sentir que fem el que creiem que cal fer, encara que això perjudiqui a un tercer. Sempre és una sort poder comptar amb el consell d’un expert en la matèria que ens ocupa, tot i que sovint els experts no es mullen, també això és una lliçó.
Abans la societat no valorava l’empresari, com que al principi de la revolució industrial es va explotar al treballador, va caldre molt temps i molts canvis socials per recuperar la paritat i no estigmatitzar a l’empresari. Abans un socialista com Karl Marx, no hauria ni somniat amb la jerarquia actual, amb els empresaris sotmesos a la voluntat popular a través d’un sufragi universal en mala hora exalçat.
Ara apreta la crisi, ara cau la producció i els preus, ara es moment de firmar acords interns entre empresaris i treballadors, sense intermediadors que desconeixen l’empresa. Ara s’hauria de poder firmar reduccions de sous, reduccions d’horaris, ERO’s, etc, amb la ratificació de totes les parts i sabent que això no és explotació, és fer el que cal fer.
Polític, estadista i català molt influent, l'ex- President Jordi Pujol, em va demanar el dia 27 que no tanqui l’empresa. Reconeixent que ara toca comprimir-ho tot una mica, i amb una conclusió una mica tonta: Avui tot és important, referint-se a que amb la fluixesa que estem passant, no podem deixar cap aspecte a les casualitats. Cal vigilar a no encallar el vaixell, encara que corri poc, encara que estigui parat, però que no encalli ni se’n vagi a la deriva.
Efectivament si una mesura és necessària serà que és bona. Tot i que amb els recursos escassos, si ajudem a l’automòbil, des ajudem als constructors, etc. És com un llençol curt, si estires cap amunt, falta a baix, i si estires cap a baix, en falta a dalt. No podem saber quant de temps durarà la crisi, però podem saber que quan s’acabi les coses hauran canviat i res serà com abans.
Cal estudiar, cal investigar qui està encertant amb les accions que pren i seguir-lo. Normalment els EEUU reaccionen ràpid i bé davant de les adversitats, a Europa, Alemanya sol tenir un sentit comú, una serietat i un saber fer valorables. També Dinamarca ha engegat una Flexi-seguretat al mercat laboral que els nostres governants haurien de conèixer...i atrevir-se a implementar!
jueves, 28 de mayo de 2009
lunes, 25 de mayo de 2009
MADRID
En un entorn immillorable, a l’edifici de Mutua Madrileña del Paseo de la Castellana el professor de Psiquiatria de la universitat de New York, Luis Rojas Marcos i uns teloners, ens van presentar una sèrie de conclusions interessants: Com ara que pertànyer a un grup és un element important a l’hora de superar les adversitats. Les situacions de crisi generen estrés a causa de la por i la desconfiança que transmeten. En aquests períodes, la vulnerabilitat i la incertesa són els sentiments principals.
Un altre aspecte important en temps de crisi és la credibilitat del líder, en aquests moments la ètica guanya importància, per això el líder ha de ser fiable i segur, perquè els altres puguin creure en ell. Una comunicació franca, directa i esperançadora evoca seguretat i cooperació dels altres. Les crisis són menys dures si se’n coneix la veritat, per això cal informar dels detalls i l’evolució dels fets amb més freqüència.
El Management s’ha d’adaptar, les seves branques tenen un pes molt diferent segons si estem en bonança o en temps de crisi. Sense oblidar la resta, ara toca tenir l’ull al departament financer, hem de tenir calculats tots els escenaris possibles, perquè quan un recurs no és escàs no es gestiona, i com més escàs, més toca estudiar-lo.
La Crisi porta una altre conseqüència negativa per la persona, els pensaments automàtics. “Això no té arreglo”, “D’aquí no en sortirà ningú”, ...i això allunya la persona de la felicitat en tant que significa satisfacció amb la vida en general. Satisfacció que s’assoleix tenint més o menys el centre de control de la vida d’un dins d’un mateix. La Crisi commociona l’equilibri físic i mental de l’home. Les persones viuen del seu futur, un 70% del que parlem és sobre el futur, i si aquest el veiem negre aleshores pensem que no controlem la nostra vida i per tant no podem ser feliços.
La Crisi ens fa estudiar l’hipotalèm, ja que regula les emocions, i curiosament abans de pensar, sentim. Aquesta glàndula envia estímols elèctrics a la glandula hipofisi, que està al cervell, i aquesta a les suprarenals que segreguen les substàncies químiques que configuren el nostre estat físic i mental.
La Resiliència és l’acció d’encaixar un impacte i recuperar l’estat anterior sense trencar-se, és la capacitat d’afrontar adversitats i sortir-ne igual o enfortit. Les persones som vulnerables però invencibles, gràcies a les relacions afectives que tenim amb els altres.
Un altre aspecte important en temps de crisi és la credibilitat del líder, en aquests moments la ètica guanya importància, per això el líder ha de ser fiable i segur, perquè els altres puguin creure en ell. Una comunicació franca, directa i esperançadora evoca seguretat i cooperació dels altres. Les crisis són menys dures si se’n coneix la veritat, per això cal informar dels detalls i l’evolució dels fets amb més freqüència.
El Management s’ha d’adaptar, les seves branques tenen un pes molt diferent segons si estem en bonança o en temps de crisi. Sense oblidar la resta, ara toca tenir l’ull al departament financer, hem de tenir calculats tots els escenaris possibles, perquè quan un recurs no és escàs no es gestiona, i com més escàs, més toca estudiar-lo.
La Crisi porta una altre conseqüència negativa per la persona, els pensaments automàtics. “Això no té arreglo”, “D’aquí no en sortirà ningú”, ...i això allunya la persona de la felicitat en tant que significa satisfacció amb la vida en general. Satisfacció que s’assoleix tenint més o menys el centre de control de la vida d’un dins d’un mateix. La Crisi commociona l’equilibri físic i mental de l’home. Les persones viuen del seu futur, un 70% del que parlem és sobre el futur, i si aquest el veiem negre aleshores pensem que no controlem la nostra vida i per tant no podem ser feliços.
La Crisi ens fa estudiar l’hipotalèm, ja que regula les emocions, i curiosament abans de pensar, sentim. Aquesta glàndula envia estímols elèctrics a la glandula hipofisi, que està al cervell, i aquesta a les suprarenals que segreguen les substàncies químiques que configuren el nostre estat físic i mental.
La Resiliència és l’acció d’encaixar un impacte i recuperar l’estat anterior sense trencar-se, és la capacitat d’afrontar adversitats i sortir-ne igual o enfortit. Les persones som vulnerables però invencibles, gràcies a les relacions afectives que tenim amb els altres.
martes, 19 de mayo de 2009
BEYOND
L’economia no va bé. Però al sistema que és la realitat intervenen infinits elements, quins van bé? Estem malament, anem molt malament, i encara podem anar pitjor.
Pensant i actuant erròniament enlloc d’acabar amb els problemes, els ampliem. Hi va haver el debat sobre l’estat de la Nació a Espanya, que només va servir per explicar a les persones amb sentit comú que el govern no farà res per ajudar a sortir dels problemes actuals, un govern esclau d’un electorat efímer, d’uns sindicats paleolítics, i d’uns grups de pressió que no se sap què pressionen. Avui cada col·lectiu mira per ell, però ningú sap cap on camina la globalitat.
S’anuncia un nou model econòmic, però ningú el sap explicar ni definir, la gent preparada no vol parlar de nous paradigmes ja que carregar-se el capitalisme que tanta riquesa i alegries ha portar els darrers cinquanta anys és molt agosarat. Es volen fomentar nous sectors, però això té el problema que aplica a poca massa de població, les Tecnologies de la informació i la Comunicació són avui poc intensives en ma d’obra, això per tant no arregla res.
Que cal fer?
Millorar la competitivitat de la industria:
Més Innovació, més Tecnologia, més disseny, més especialització, més automatització,...
Més coses com aquestes que es podrien promoure sense massa soroll i crearia empreses fortes. Com? Permetent la lliure fusió d’empreses, fent una marc fiscal especial temporal per fomentar aquestes pràctiques.
Reformar el Mercat Laboral:
Acomiadament lliure i percentatge de sou variable.
Als treballadors els ha de quedar clar que cada dia es treballa, cada dia s’han de guanyar el sou, la feina no s’acaba quan firmen el contracte d’ingrés a una empresa, al contrari. Els EEUU no tenen pas tan atur i en canvi treballen molt millor i més flexibles, aprenguem i les coses ens aniran millor a tots.
Pensant i actuant erròniament enlloc d’acabar amb els problemes, els ampliem. Hi va haver el debat sobre l’estat de la Nació a Espanya, que només va servir per explicar a les persones amb sentit comú que el govern no farà res per ajudar a sortir dels problemes actuals, un govern esclau d’un electorat efímer, d’uns sindicats paleolítics, i d’uns grups de pressió que no se sap què pressionen. Avui cada col·lectiu mira per ell, però ningú sap cap on camina la globalitat.
S’anuncia un nou model econòmic, però ningú el sap explicar ni definir, la gent preparada no vol parlar de nous paradigmes ja que carregar-se el capitalisme que tanta riquesa i alegries ha portar els darrers cinquanta anys és molt agosarat. Es volen fomentar nous sectors, però això té el problema que aplica a poca massa de població, les Tecnologies de la informació i la Comunicació són avui poc intensives en ma d’obra, això per tant no arregla res.
Que cal fer?
Millorar la competitivitat de la industria:
Més Innovació, més Tecnologia, més disseny, més especialització, més automatització,...
Més coses com aquestes que es podrien promoure sense massa soroll i crearia empreses fortes. Com? Permetent la lliure fusió d’empreses, fent una marc fiscal especial temporal per fomentar aquestes pràctiques.
Reformar el Mercat Laboral:
Acomiadament lliure i percentatge de sou variable.
Als treballadors els ha de quedar clar que cada dia es treballa, cada dia s’han de guanyar el sou, la feina no s’acaba quan firmen el contracte d’ingrés a una empresa, al contrari. Els EEUU no tenen pas tan atur i en canvi treballen molt millor i més flexibles, aprenguem i les coses ens aniran millor a tots.
miércoles, 13 de mayo de 2009
COACHING … o desenvolupant el lideratge personal 12.05.2009
El Coaching és el procés creatiu de reflexió que té lloc entre un entrenador (coach) i el seu clienta amb l’objectiu d’aprofitar al màxim el seu potencial personal i professional.
Un procés és un seguit de fenòmens pels quals va passant un ésser, o dels quals és causa una acció, i que integren la contínua i progressiva transformació d'aquest
El Coaching pressuposa al client com a persona creativa, plena de recursos o complerta segons la International Coach Foundation.
Per definició, les responsabilitats del coach son:
Descobrir, clarificar i alinear els objectius dispersos que pugui tenir el client.
Encoratjar al client vers l’auto coneixement.
Fer aflorar solucions i estratègies per al client
El coach ha de proveir una associació permanent dissenyada per ajudar al client a assolir resultats exitosos a la seva vida personal i professional. El coach esta entrenat per escoltar, observar, i personalitzar el seu enfocament a les necessitats del client. El coach ajuda a la gent a millorar les seves competències i a augmentar la seva qualitat de vida.
Diuen que el Coaching no és una teràpia, perquè no pretén curar de res, pretén donar suport, pretén fer créixer a la persona i ajudar-la a desenvolupar-se millor. Personalment penso que depèn de en quins termes entenguem què és una teràpia, depèn també de quina definició donem a les coses i a les persones, qui necessita ajuda? Qui no en necessita? La diferència entre un psiquiatre, un psicòleg, un confessor o un amic conseller pot ser molt gran però també pot ser molt petita. La realitat sovint flueix vers direccions neutrals, fa que una situació alterada per mateixos inputs no provoquin els mateixos outputs. Pretenc justificar que una mateixa persona potser per les seves circumstàncies podria optar per buscar un coach professional o bé per un expert del món de la medicina, i inclús podria donar-se el cas que arribessin a les mateixes conclusions o obtinguessin els mateixos èxits finals.
El coaching també es distancia de la consultoria ja que assumeix que la persona és capaç de generar les seves pròpies solucions, amb el suport del coach. Raons per buscar un coach: Falta de coneixements o competències, poca autoconfiança. Desig d’accelerar algun resultat, manca de claredat d’alguna situació, falta d’equilibri personal-professional o voluntat de identificar les pròpies fortaleses.
El Coaching ens ensenya a fer-nos preguntes, a buscar respostes dins nostre.
Ens ensenya a organitzar-nos, per això ens proposa un disseny de l’Aliança, que no és més que establir unes pautes de funcionament dins de cada grup de persones en el que ens trobem. Segons el grup podrem consensuar uns pactes previs, les normes d’actuació, que normalment seran tals com la Sinceritat, La Puntualitat, El Respecte o La Participació Activa dins el grup...
Ens ensenya a analitzar què hi ha que no es veu en una relació humana: Hi ha esperança, hi ha expectatives, hi ha alegria o por, hi ha ressentiment, hi ha desig ??? Si identifiquem aquestes coses, per sol fet de ser-ne conscients ja transformem la situació i a més som capaços de dirigir-la o alinear-la cap on nosaltres pensem.
Ens ensenya que la gent en general van carregats amb prejudicis o apriorismes, la gent porta una motxilla a l’esquena plena de coses que li pesen, que hauria de descarregar-les però ignora que les porta a sobre o ignora com fer-ho.
Finalment com a exercici cadascú ha de fer una llista amb 30 punts forts de la seva persona!
El Coaching és el procés creatiu de reflexió que té lloc entre un entrenador (coach) i el seu clienta amb l’objectiu d’aprofitar al màxim el seu potencial personal i professional.
Un procés és un seguit de fenòmens pels quals va passant un ésser, o dels quals és causa una acció, i que integren la contínua i progressiva transformació d'aquest
El Coaching pressuposa al client com a persona creativa, plena de recursos o complerta segons la International Coach Foundation.
Per definició, les responsabilitats del coach son:
Descobrir, clarificar i alinear els objectius dispersos que pugui tenir el client.
Encoratjar al client vers l’auto coneixement.
Fer aflorar solucions i estratègies per al client
El coach ha de proveir una associació permanent dissenyada per ajudar al client a assolir resultats exitosos a la seva vida personal i professional. El coach esta entrenat per escoltar, observar, i personalitzar el seu enfocament a les necessitats del client. El coach ajuda a la gent a millorar les seves competències i a augmentar la seva qualitat de vida.
Diuen que el Coaching no és una teràpia, perquè no pretén curar de res, pretén donar suport, pretén fer créixer a la persona i ajudar-la a desenvolupar-se millor. Personalment penso que depèn de en quins termes entenguem què és una teràpia, depèn també de quina definició donem a les coses i a les persones, qui necessita ajuda? Qui no en necessita? La diferència entre un psiquiatre, un psicòleg, un confessor o un amic conseller pot ser molt gran però també pot ser molt petita. La realitat sovint flueix vers direccions neutrals, fa que una situació alterada per mateixos inputs no provoquin els mateixos outputs. Pretenc justificar que una mateixa persona potser per les seves circumstàncies podria optar per buscar un coach professional o bé per un expert del món de la medicina, i inclús podria donar-se el cas que arribessin a les mateixes conclusions o obtinguessin els mateixos èxits finals.
El coaching també es distancia de la consultoria ja que assumeix que la persona és capaç de generar les seves pròpies solucions, amb el suport del coach. Raons per buscar un coach: Falta de coneixements o competències, poca autoconfiança. Desig d’accelerar algun resultat, manca de claredat d’alguna situació, falta d’equilibri personal-professional o voluntat de identificar les pròpies fortaleses.
El Coaching ens ensenya a fer-nos preguntes, a buscar respostes dins nostre.
Ens ensenya a organitzar-nos, per això ens proposa un disseny de l’Aliança, que no és més que establir unes pautes de funcionament dins de cada grup de persones en el que ens trobem. Segons el grup podrem consensuar uns pactes previs, les normes d’actuació, que normalment seran tals com la Sinceritat, La Puntualitat, El Respecte o La Participació Activa dins el grup...
Ens ensenya a analitzar què hi ha que no es veu en una relació humana: Hi ha esperança, hi ha expectatives, hi ha alegria o por, hi ha ressentiment, hi ha desig ??? Si identifiquem aquestes coses, per sol fet de ser-ne conscients ja transformem la situació i a més som capaços de dirigir-la o alinear-la cap on nosaltres pensem.
Ens ensenya que la gent en general van carregats amb prejudicis o apriorismes, la gent porta una motxilla a l’esquena plena de coses que li pesen, que hauria de descarregar-les però ignora que les porta a sobre o ignora com fer-ho.
Finalment com a exercici cadascú ha de fer una llista amb 30 punts forts de la seva persona!
jueves, 7 de mayo de 2009
VERS EL DECREIXEMENT POSITIU - VPD
Avui, que tothom intenta inventar el que ja està inventat, intento aclarir les idees i enmig de la voràgine m’ha vingut el cap què està passant. El món no està boig, l’home no és més que un ésser viu dins un ecosistema:
Hem entrat ja i seguirem dibuixant un nou statu quo, El Decreixement.
El decreixement sorprenent i incomprensible per un home que mai l’ha viscut abans. Un decreixement que ja no es mira negativament, perquè no tot és economia. Occident, o els països del nord, miraven al sud veient uns pobres que eren feliços, que no es suïcidaven. Ningú entenia res ni se sabia com posar en comú les coses bones de cada sistema. La perfección no existeix, pobre frase que justificava l’infinita ignorància que envaeix l’home en els moments dels pensaments importants. No siguem tan cartesians, mirem les realitats circularment, englovant més aspectes, amb perspectiva, tornem a posar a Déu dins dels valors, com a pilar fonamental. Els Diners se’ls pot emportar el vent, es poden cremar, l’economia és un mitja per a la organització de les societats, i prou. Una societat pot avançar en aspectes ecològics, sostenibles, socials. Créixer no és un imperatiu, la frase lliberal de que “fem pujar el nivell del mar i així pujen tant els rics com els pobres” no té sentit, a part de ser falsa, no és justa ni portable a llarg plaç. Perquè la felicitat i el creixement econòmic mai han tingut un comportament lineal, és hora de canviar-ho, i trobar aquests equilibris desitjats però poc estudiats i encara menys perseguits.
M’agradaria fer un partit de professionals solvents (formativamente parlant), amb tots els homes que han deixat la política fastiguejats per l’escòria dels que no saben fer res més que viure i trepitjar-se dins de l’arc parlamentari. Faria un partit amb grans persones, expolitics, jubilats, estudiants i altres persones que han estat fidels als seus ideals per sobre de les coses que els han vingut, perquè això és la política. Ho va dir Aristòtil, la democràcia és dolenta perquè és la decisió d’una majoria desinformada, per això ell preferia una meritocràcia, escullen uns quants preparats a uns altres també preparats.
Vers el decreixement positiu (VDP), aquesta és la nova aposta, el nou objectiu. Com uns hippies del segle XXI, amb idees i amb accions vers els canvis positius.
Hem entrat ja i seguirem dibuixant un nou statu quo, El Decreixement.
El decreixement sorprenent i incomprensible per un home que mai l’ha viscut abans. Un decreixement que ja no es mira negativament, perquè no tot és economia. Occident, o els països del nord, miraven al sud veient uns pobres que eren feliços, que no es suïcidaven. Ningú entenia res ni se sabia com posar en comú les coses bones de cada sistema. La perfección no existeix, pobre frase que justificava l’infinita ignorància que envaeix l’home en els moments dels pensaments importants. No siguem tan cartesians, mirem les realitats circularment, englovant més aspectes, amb perspectiva, tornem a posar a Déu dins dels valors, com a pilar fonamental. Els Diners se’ls pot emportar el vent, es poden cremar, l’economia és un mitja per a la organització de les societats, i prou. Una societat pot avançar en aspectes ecològics, sostenibles, socials. Créixer no és un imperatiu, la frase lliberal de que “fem pujar el nivell del mar i així pujen tant els rics com els pobres” no té sentit, a part de ser falsa, no és justa ni portable a llarg plaç. Perquè la felicitat i el creixement econòmic mai han tingut un comportament lineal, és hora de canviar-ho, i trobar aquests equilibris desitjats però poc estudiats i encara menys perseguits.
M’agradaria fer un partit de professionals solvents (formativamente parlant), amb tots els homes que han deixat la política fastiguejats per l’escòria dels que no saben fer res més que viure i trepitjar-se dins de l’arc parlamentari. Faria un partit amb grans persones, expolitics, jubilats, estudiants i altres persones que han estat fidels als seus ideals per sobre de les coses que els han vingut, perquè això és la política. Ho va dir Aristòtil, la democràcia és dolenta perquè és la decisió d’una majoria desinformada, per això ell preferia una meritocràcia, escullen uns quants preparats a uns altres també preparats.
Vers el decreixement positiu (VDP), aquesta és la nova aposta, el nou objectiu. Com uns hippies del segle XXI, amb idees i amb accions vers els canvis positius.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)