Ni les reformes, ni les revolucions polítiques, econòmiques i socials, per extenses que siguin han aconseguit portar-nos a una situació d’equilibri i bona estabilitat. Es més, cada dia, setmana o any que passa estem davant d’un conflicte major. Ha de venir una revolució diferent si volem deixar l’infinita sèrie d’ansietats, conflictes i frustracions que ens atrapen.
La setmana passada el Bisbe de la Seu d’Urgell ens va intentar transmetre algunes ajudes per assolir aquesta transformació personal en l’interior de cadascú:
Només tindrem un bon futur si així l’imaginem, cal doncs animar-se.
Només podrem canviar si ens ajudem els uns als altres, cal doncs agraïr als altres.
Només serem capaços de omplir-nos si ens buidem de lastre, cal doncs perdonar.
Només ens sentirem bé fent el bé als altres, cal doncs intercedir.
Amb humilitat es pot arribar a ser autèntic, deixant de mirar d’agradar i començant a agradar-nos “per sé” podrem dedicar esforços a allò important.
Intentem ser més bons del que creiem, potser ho aconseguim, i si quedem curts no passa res, a seguir provant.També ens va recomanar la lectura d’ Anselm de Canterbury que il.lustra molt bé les formes d’afrontar la realitat, la fe, etc... (clickeu sobre el seu nom per començar)
M’agradaria que l’església abandonés la superioritat moral en la que esta instal.lada i s’acostés a posicions entre iguals amb totes les persones. S’hauria d’ensenyar informació i capacitat crítica, ensenyar el problema o solució de la religió sense apriorismes, cercant la veritat i Déu sense l’etiqueta del dogma. La reflexió o pregaria diària d’aquest estiu hi pot fer molt, en els petits instants de soledat podem obtenir una imatge clara de nosaltres mateixos, que ens donarà estabilitat i caràcter.
