Les fases prèvies van
ser per provisionar-nos de materials tècnics i de coneixements amb cursos teòrics
d’un nivell impressionant. L’entrenament físic es dona per suposat, la dieta
alimentària també la vam ajustar. També havíem fet simulacres pel Pirineu, on
Puigmal’s i Cadí se’ns van fer petits.
Amb humilitat i bona
preparació vam fer via malgrat les adverses previsions meteorològiques que dia
rere dia no milloraven. Vam passar l’etapa d’aclimatació, procés durant el qual el cos s’adapta als
canvis de l’ambient, alterant la composició de la sang per poder transportar
més oxigen. Però amb tot no n’hi va haver prou. A mig ascens vam haver
d’abandonar. Feia 12 dies que no pujava ningú, totes les traces havien quedat
cobertes per metres de neu nova. Cap guia pujava ni borratxo i vam haver d’obrir
camí nosaltres. Un allau salvatge, de molts centenars de metres i tones de neu
va tronar davant nostre, ens vam quedar a cegues de la neu en suspensió que va
aixecar. Els seracs es veien fràgils i inestables enmig de la immensa boira.
El lloc és
impressionant, l’alta muntanya és molt especial, és molt més que muntanya, tot
té unes altres dimensions, i és massa arriscat atacar-la amb mal temps, hi ha
massa variables que són incognites. Potser l’única via
possible hauria estat dormir al Refugi de les Cosmiques o potser al de Gouter
que ja estan a 3800, però vam escollir el refugi dels Grands Mulets a 3081, des
d’on es faria impossible obrir camí fins al cim en un dia més. Quan veus que la
vida toca la mort és hora de girar cua, enmig de gel i glaceres, hom sentia que
era a les mans de Déu, de la naturalesa més verge i alhora ferotge, només
equiparable a una deriva enmig del mar...
