La pràctica de qualsevol art requereix disciplina. Mai no faré res si no ho faig d'una manera disciplinada; qualsevol cosa que faci, pel sol fet que em trobo en l'estat d'ànim apropiat, mai no esdevindré un mestres en aquest art. Tanmateix, el problema no consisteix solament en la disciplina referent a la pràctica d'un art en particular, sinó en la disciplina de tota la vida.
En la nostra cultura on la concentració és més rara que l'auto disciplina. Aquesta manca de concentració es manifesta clarament en la nostra dificultat per a estar tots sols amb nosaltres mateixos. Romandre assegut sense fer res és impossible per a la majoria de la gent. Un tercer factor és la paciència, que és necessària per a aconseguir una cosa. Per a l'home modern és tan difícil de practicar la paciència com l'auto concentració i la disciplina. Qui aspiri a esdevenir un mestre en l'art d'estimar ha de començar practicant la disciplina, la concentració i la pràctica a través de cada fase de la seva vida.
La pràctica de l'art d'estimar requereix la pràctica de la fe. Tenir fe requereix coratge, la capacitat de córrer un risc, la disposició a acceptar fins i tot el dolor i la desil•lusió. El qui insisteix en la seguretat i en la tranquil•litat com a condicions primàries de la vida, no pot tenir fe; el qui s'encercla en un sistema de defensa, on la distància i la possessió són els mitjana de seguretat, es converteix en un presoner. Ésser estimat, i estimar, requereix coratge, el coratge d'atribuir importància a certs valors fonamentals i de fer el salt i d'apostar−ho tot a aquests valors.
Una actitud indispensable per a la pràctica de l'art d'estimar és l'activitat (que no significa fer alguna cosa, sinó una energia interior). L'amor és una activitat; si estimo, estic en un estat constant de preocupació activa per la persona estimada, però no sols per a ella. Si sóc peresós, si no em trobo en un estat constant de consciència, d'alerta i d'activitat, esdevindré incapaç, de relacionar−me activament amb la persona estimada.
Si l'amor és l'única resposta satisfactòria al problema de l'existència humana, llavors tota societat que exclogui el desenvolupament de l'amor, a la llarga morirà a causa de la seva pròpia contradicció amb les necessitats bàsiques de la natura humana. Parlar d'amor vol dir parlar de la necessitat fonamental i real de tot ésser humà. Que aquesta necessitat hagi estat arraconada o no significa que no existeixi. Analitzar la natura de l'amor és descobrir la seva absència total en el present i criticar les condicions socials que en són responsables.
