Gràcies per donar-me l’oportunitat d’acomiadar-me en primera persona.
Sempre recordaré els dinars i sopars a casa vostra de Plaça Cardona i els estius perfectes de Platge d’Aro, això em servirà per no oblidar-la mai.
I mai és massa tard per dir “ho sento” o “t’estimo”, ni tant sols després de la mort, en aquests moments encara estem a temps d’arreglar els assumptes pendents que ens van quedar amb qui se n’ha anat.
La mort no és soledat perquè qui ens deixa, se’n va amb els que ja van marxar, i els que ens quedem, ens tenim els uns als altres. La vida és una pedra sense tallar, depèn de nosaltres el que quedi destruïda o resulti un veritable diamant.
Si vivim bé, no ens hem de preocupar de la mort, el factor temps és insignificant i hem de comprendre que res del que ens passa és negatiu, perquè lo bo és bo, i lo dolent és una lliçó. En aquests moments d’infelicitat hi hem de veure l’ocasió per créixer, acceptant el sofriment i intentant comprendre’l, no vist com un càstig sinó com un regal que té una finalitat.
Potser cal aprofitar aquests moments per obrir-se a l’espiritualitat, i perdre la por per arribar a comprendre que pot existir la divinitat, pensant sempre que tot sofriment genera creixement.
