Seguir la variable de l’estalvi familiar és molt rebel.lador, a principi de febrer l'indicador de l’Eurostat informava que l’estalvi continua decreixent, per la necessitat de les famílies d’incrementar el consum percentualment, degut a l’empobriment general de rentes. L’estalvi ha caigut un 0,4% en només 3 mesos. Això és culpa de que el creixement nominal de la renda és inferior al creixement de preus de béns i serveis – IPC – Si segueix aquesta tendència, estarem davant d’una caiguda de la riquesa, de la capacitat adquisitiva general que cal aturar i posar-hi remei. Des d’aquesta perspectiva crec que és una reivindicació objectiva i d’interès general demanar als governs que tornin a creure en la Indústria. Convèncer i aconseguir polítiques pro industrials no és tasca de les dretes, ja que es poden dur a terme prioritzant les empreses i no tant els empresaris.
Els més lliberals poden donar arguments fàcils i plausibles per desaconsellar la protecció dels mercats exteriors, però un cert control de duanes, unes mesures determinades que regulessin l’entrada de producte fabricat sense complir les normatives del país de destí, serviria per equiparar i reduir les assimetries de mercat que tant mal fan a la nostra indústria. Els nostres polítics podrien fer benchmarking i copiar als qui ho estan fent més bé, que una vegada més són els alemanys, i no només afavorir a grans empreses que son les més disposades a implantar-se però també a abandonar un compromís i marxar a un altre país.
Si els costos logístics segueixen tenint els creixements actuals, esdevindran un factor de cost clau per les comptes d’explotació, i provocarà que el Made in Spain recuperi competitivitat. La desaparició del teixit empresarial auxiliar repercuteix negativament en la indústria en general. Al menys pot servir com a indicador de la necessitat de seguir innovant, automatitzant i obtenint nous processos tan creatius com per fer desaparèixer l’ immens dumping amb el que ara encara ens trobem. No es tracta de demanar sectors subsidiats, s’ha vist que no serveix i provoca pèrdues d’eficiència, ni tampoc de posar barreres absolutes, el que cal és complexe però no per això s’ha de deixar d’intentar.
Per últim, ha aparegut un nou argument a favor d’aquestes reivindicacions, el risc país que tan ens està perjudicant amb la crisi del deute extern, ens beneficia amb referència a la estabilitat i solidesa democràtica de la nostra regió. Si les turmentes polítiques que viuen Tunísia o Egipte aquests dies anessin cap a països de l’est d’Àsia, seguirien enviant els productes que aquí es necessiten o es trencaria la cadena de subministrament?
miércoles, 16 de febrero de 2011
lunes, 24 de enero de 2011
jueves, 20 de enero de 2011
Amor, què et va enamorar?
Les visions vitals home-dona tenen poc a veure, el gènere determina els interessos i les intencions. Solem jutjar l’altre per estereotips o paràmetres generals i poc sovint som objectius. Les dones es queixen de portar més responsabilitats, potser se les busquen elles, pensen que l’home pensa com elles i aleshores esdevenen els conflictes. Hi ha dones que al casar-se no abandonen l’amor ideal, no passen a la realitat, idealitzen un model com pot ser el pare, el germà o un exnovio. Això es deu a que no es treballa prou l’auto coneixement, la persona tendeix a pensar que aquesta tasca ja esta feta en el passat i es bloqueja.
Podem resumir tots els problemes d’una relació en el problema de la comunicació. La comunicació ha de ser:
Fluïda, Diària, explicita, deixant parlar a l’altre, sense menystenir a l’altre, en entorns adequats, parant atenció als silencis i als gestos, pretenent arribar a solucions equilibrades.
Cadascú ha de tenir intimitat, un espai personal, però sabent que cal el contacte constant de l’altre. La parella ha de comunicar-se per: Unificar criteris, decidir quines son les prioritats, traçar un projecte vital, definir quina família volen i quin futur persegueixen. Tota relació té un equilibri de poder, 90-10 o 50-50, però els equilibris poden canviar, perquè es parla o perquè passen coses que els canvien, cal conèixer-los i acceptar-los. El pas del temps canvia les expectatives, i si vols rebre més, dóna més. La simbologia és important, tenir detalls ajuda, escoltar bé també, perquè en tota queixa podem trobar-hi un anhel.
Com millorarem?
Buscant les unions enlloc de les diferències. Buscant ocasions per estar sols, buscant bons referents en els altres, buscant converses més calmades, buscant més comprensió de l’altre, buscant llocs i moments per iniciar la conversa, buscant la forma de demanar perdó creïblement. Fent sentir la importància que té l’altre per nosaltres, preguntant-li coses emocionals. Si redescobrim perquè ens estimem tot serà més fàcil i natural.
">
Podem resumir tots els problemes d’una relació en el problema de la comunicació. La comunicació ha de ser:
Fluïda, Diària, explicita, deixant parlar a l’altre, sense menystenir a l’altre, en entorns adequats, parant atenció als silencis i als gestos, pretenent arribar a solucions equilibrades.
Cadascú ha de tenir intimitat, un espai personal, però sabent que cal el contacte constant de l’altre. La parella ha de comunicar-se per: Unificar criteris, decidir quines son les prioritats, traçar un projecte vital, definir quina família volen i quin futur persegueixen. Tota relació té un equilibri de poder, 90-10 o 50-50, però els equilibris poden canviar, perquè es parla o perquè passen coses que els canvien, cal conèixer-los i acceptar-los. El pas del temps canvia les expectatives, i si vols rebre més, dóna més. La simbologia és important, tenir detalls ajuda, escoltar bé també, perquè en tota queixa podem trobar-hi un anhel.
Com millorarem?
Buscant les unions enlloc de les diferències. Buscant ocasions per estar sols, buscant bons referents en els altres, buscant converses més calmades, buscant més comprensió de l’altre, buscant llocs i moments per iniciar la conversa, buscant la forma de demanar perdó creïblement. Fent sentir la importància que té l’altre per nosaltres, preguntant-li coses emocionals. Si redescobrim perquè ens estimem tot serà més fàcil i natural.
">
martes, 4 de enero de 2011
ANY NOU: NOUS PROPÒSITS?
A l’home el podem analitzar de moltes maneres. M’agrada l’enfocament de les dimensions: cos, ment, cervell, cor, esperit, chacres, etc. En les físiques hi pensem quan fallen, malaltia o dolor, busquem la manera de neutralitzar el mal sense buscar ni solucionar l’origen. Les metafísiques se’ns omplen pels infinits missatges comercials, que ens acaben afectant encara que tothom digui que ell no compra ni viu com l’altre gent! Pocs caminen a contracorrent lluitant per un aprenentatge continu vers l’atenció plena i el respecte mutu.
Tothom necessita respirar ( encara que la la majoria no ho fa bé)i menjar. Mastegar també és vip, igual que rentar-se i fer esport, però aquí cadascú té una mesura diferent. El mateix passa amb les altres necessitats, hi ha qui amb molt poca seguretat(vivenda, estalvis) ja se sent segur. O també amb les necessitats d’acceptació socials i de reconeixement. Tot i això, hi ha qui pot assolir la felicitat abans d’arribar a obtenir tots els nivells de la piràmide. Es generalitzable el consell de cuidar-se, deixant el tabac i l’alcohol, ser auster i bon pagador. Perquè la força de la persona depèn del seu equilibri interior, cuidant els hobbies, la vida social, la salut física i mental i la vida familiar i laboral.
Voldria fer les coses millor, amb força per tenir idees i per implementar-les. El futur està molt obert, depèn de nosaltres cap on el portem. No busquem culpables, el motor del canvi és dins nostre, depèn de les nostres ganes de reactivar-nos.
Per fer això ens falta temps, que el trobarem apagant la televisió i seleccionant les activitats socials a fer, posant en valor el nostre temps ens ajudarà a valorar també les coses que fem. L’èxit no és altre cosa que la suma de molts petits èxits, o coses ben fetes que no costen gens. L’èxit pot arribar quan s’ajunta una oportunitat amb una bona preparació, cal estar a punt i haver-nos definit objectius, sense els quals hom no sap què perseguir, tots necessitem un camí. Anima molt creure que la constància compta més que no pas la capacitat. La importància més gran és però la motivació, fer les coses de bona gana és l’única via per sentir-se bé i crear un entorn saludable. Així es pot obtenir més del que es demana, augmentant la qualitat de totes i cada una de les accions implicades en un procés. Mai es tard per començar a perseguir l’èxit, amb trenta sis anys he vist gent que fa les coses bé des dels dotze anys i gent que ha començat després, no importa quan, importa fer-ho!!!
Avui comença un nou any, i és el primer dia de la resta de la meva vida, els anys no vénen, els anys se’n van. Cada any no només en tenim un més sinó que en tenim un menys. Avui és el dia ideal per començar a canviar, per intentar assolir hàbits millors, a través de l’estudi, les capacitats i els desitjos podem arribar a millorar la nostra efectivitat, sempre que hi estiguem fortament disposats i hi dediquem esforços!!!
martes, 14 de diciembre de 2010
CANVI CLIMÀTIC
Arrel de l’allau de trucades i mails rebuts per l’últim escrit sobre matèries primeres, vaig a fer algunes puntualitzacions.
S’ha comprovat que des de 1850 fins ara, la temperatura del planeta ha augmentat 0.8ºC, però des d’ara fins al 2070 això pot augmentar entre 2.5 i 6ºC més. Lo primer és assumible però lo segon no, ja que significa que illes desapareixin, perdre milers de kilòmetres de platges o per exemple que tot Holanda quedi submergida. Això portaria onades migratòries impossibles d’absorvir.
Afortunadament això no és segur que es produeixi ja que s’està posant esforços per canviar aquesta tendència, tot i que encara insuficientment. L’any 1995 es van prohibir els cloro-fluoro-carbonos, esdevenint el primer gran pas de coordinació internacional per parar la destrucció del forat que s’estava obrint a la capa d’Ozó. Encara produïm excessiu CO2, que lluny de desaparèixer, queda en suspensió a l’atmosfera.
Eduard Punset, al programa de TVE2 – redes – sempre en positiu, ens anima a que pressionem als nostres governs perquè redueixin el consum de combustibles fòssils, o que se’n capturin les emissions. Diuen que és més econòmica la prevenció que la sanació, però qui pot forçar als països emergents a canviar? Ja que si ells no ho fan i nosaltres sí, tornem a estar davant d’una nova assimetria del mercat, aleshores caldria protegir-nos dels seus productes?
Potser no cal que ens preocupem tant del que passarà als néts dels nostres néts, ja que si arriba aquest moment futur, ells tindran un problema d’excés de població mundial tan gran, que per bé que els hi entreguem el planeta, aquest es col.lapsarà definitivament i tot s’acabarà
S’ha comprovat que des de 1850 fins ara, la temperatura del planeta ha augmentat 0.8ºC, però des d’ara fins al 2070 això pot augmentar entre 2.5 i 6ºC més. Lo primer és assumible però lo segon no, ja que significa que illes desapareixin, perdre milers de kilòmetres de platges o per exemple que tot Holanda quedi submergida. Això portaria onades migratòries impossibles d’absorvir.
Afortunadament això no és segur que es produeixi ja que s’està posant esforços per canviar aquesta tendència, tot i que encara insuficientment. L’any 1995 es van prohibir els cloro-fluoro-carbonos, esdevenint el primer gran pas de coordinació internacional per parar la destrucció del forat que s’estava obrint a la capa d’Ozó. Encara produïm excessiu CO2, que lluny de desaparèixer, queda en suspensió a l’atmosfera.
Eduard Punset, al programa de TVE2 – redes – sempre en positiu, ens anima a que pressionem als nostres governs perquè redueixin el consum de combustibles fòssils, o que se’n capturin les emissions. Diuen que és més econòmica la prevenció que la sanació, però qui pot forçar als països emergents a canviar? Ja que si ells no ho fan i nosaltres sí, tornem a estar davant d’una nova assimetria del mercat, aleshores caldria protegir-nos dels seus productes?
Potser no cal que ens preocupem tant del que passarà als néts dels nostres néts, ja que si arriba aquest moment futur, ells tindran un problema d’excés de població mundial tan gran, que per bé que els hi entreguem el planeta, aquest es col.lapsarà definitivament i tot s’acabarà
lunes, 13 de diciembre de 2010
PETROLI: SI O NO?
Tenir temps avui és un luxe, i tenir-ne per llegir premsa és espectacular, tot i que entre l’excés d’oferta no resulta fàcil aconseguir articles interessants. La majoria es limiten a explicar fets. Alguns arriben a les causes. Quasi cap s’arrisca a pronosticar el futur...perquè?
Perquè abans quan els tipus d’interès pujaven, la borsa baixava i a l’inrevés. Abans hi havia molts silogismes que es complien quasi sempre. Ara els experts no es mullen, el que fan és prendre un posició personal que mantenen envers tot, o ets un expert positiu, i dius que tot s’arreglarà, o ets un expert negatiu, i dius que tot anirà pitjor. Això és ser un papanata.
I hem arribat aquí perquè la Globalització ha obert els entorns, ha fet entrar moltes més variables en cada marc de referència portant a la impredictibilitat. Encertar que les matèries primeres pujaran o baixaran, és des d’aquesta perspectiva, una loteria. Tot i que sí sembla afirmable és que els 100$/barril de petroli no és únicament especulació o conjuntural, sinó l’inici d’un nou nivell de preus. Lluny de voler semblar un “Yankee” diria que està quedant de manifest que:
1. Les energies renovables no son rentables
2. El cotxe elèctric encara està molt lluny
Avui que les economies comencen a anar millor, em vull guardar dos comentaris per rellegir en properes crisis:
1. Les Balances comercials negatives sostingudament son un indicador clar de perill
2. Les Balances comercials positives sostingudament porten a invertir en mals actius
I encara que aquesta crisi hagi generat un sector financer (i un consumidor) més conservador, probablement d’aquí una anys s’oblidin els fets viscuts i es tornin a deixar perdre...
Perquè abans quan els tipus d’interès pujaven, la borsa baixava i a l’inrevés. Abans hi havia molts silogismes que es complien quasi sempre. Ara els experts no es mullen, el que fan és prendre un posició personal que mantenen envers tot, o ets un expert positiu, i dius que tot s’arreglarà, o ets un expert negatiu, i dius que tot anirà pitjor. Això és ser un papanata.
I hem arribat aquí perquè la Globalització ha obert els entorns, ha fet entrar moltes més variables en cada marc de referència portant a la impredictibilitat. Encertar que les matèries primeres pujaran o baixaran, és des d’aquesta perspectiva, una loteria. Tot i que sí sembla afirmable és que els 100$/barril de petroli no és únicament especulació o conjuntural, sinó l’inici d’un nou nivell de preus. Lluny de voler semblar un “Yankee” diria que està quedant de manifest que:
1. Les energies renovables no son rentables
2. El cotxe elèctric encara està molt lluny
Avui que les economies comencen a anar millor, em vull guardar dos comentaris per rellegir en properes crisis:
1. Les Balances comercials negatives sostingudament son un indicador clar de perill
2. Les Balances comercials positives sostingudament porten a invertir en mals actius
I encara que aquesta crisi hagi generat un sector financer (i un consumidor) més conservador, probablement d’aquí una anys s’oblidin els fets viscuts i es tornin a deixar perdre...
lunes, 8 de noviembre de 2010
NUESTRO PROBLEMA ES ESPAÑA
La mayoría esta pensando que esto lo dijo un independentista, pero lo dijo el consejero delegado del banco de Santander para explicar el riesgo país, con el que se penaliza a las empresas globales. También las PIMES lo sufren por el hecho de concentrar dentro del país la mayoría de sus clientes.
En la cena del 30 aniversario de ASCAMM, el conseller Huguet nos ofrecía dos soluciones a la crisis: Internacionalización (tanto de clientes como de proveedores) y diversificación (tanto de mercados como de sectores de actividad), reconociendo que seguir con el mismo mercado y con el mismo producto poco recorrido quedaba a las empresas.
El mismo día la Generalitat lanzaba una oferta de bonos remunerados al 4,75% para el cliente, más un 3% de comisión para el banco. La oferta ha tenido una aceptación maravillosa, porque? Por la miopía del consumidor. Que va a suceder con esto? Pues el coste de los recursos públicos suben hasta un 7,75% (sin contar los gastos publicitarios), y lo tienen que hacer porque nadie más les presta dinero. Como este encarecimiento de la deuda “nacional” no va a poder ser devuelta con los ingresos recurrentes, esto va a obligar a una nueva subida de impuestos. A quién van a subir los impuestos? A los pobres que aun tienen dinero, que son los ricos que han comprado los bonos. Conclusión, ya pueden ir restando un dos o un tres por ciento a la rentabilidad prevista, que obligatoriamente va a ser reclamada para luego poder pagar el atractivo 4,75%.
Ante estas conjeturas nos encontramos que las grandes corporaciones como Google o Facebook han articulado un entramado empresarial que les permite burlar los impuestos de los países dónde operan. Las empresas catalanas que aparecemos publicitadas en el buscador, pagadoras de todos los impuestos habidos y por haber, recibimos las facturas de Irlanda. Allí Google transfiere el dinero a terceros países que no gravan con impuestos estos ingresos, quedando el tipo impositivo de sus operaciones per debajo del 3%. Mientras tanto el resto de los mortales convive con un tipo agregado por encima del 30%. Entonces es lógico que uno pueda llegar a pensar que nuestro problema es España, o Catalunya...quería publicar este escrito en el periódico pero deben haber estimado que no era políticamente correcto.
En la cena del 30 aniversario de ASCAMM, el conseller Huguet nos ofrecía dos soluciones a la crisis: Internacionalización (tanto de clientes como de proveedores) y diversificación (tanto de mercados como de sectores de actividad), reconociendo que seguir con el mismo mercado y con el mismo producto poco recorrido quedaba a las empresas.
El mismo día la Generalitat lanzaba una oferta de bonos remunerados al 4,75% para el cliente, más un 3% de comisión para el banco. La oferta ha tenido una aceptación maravillosa, porque? Por la miopía del consumidor. Que va a suceder con esto? Pues el coste de los recursos públicos suben hasta un 7,75% (sin contar los gastos publicitarios), y lo tienen que hacer porque nadie más les presta dinero. Como este encarecimiento de la deuda “nacional” no va a poder ser devuelta con los ingresos recurrentes, esto va a obligar a una nueva subida de impuestos. A quién van a subir los impuestos? A los pobres que aun tienen dinero, que son los ricos que han comprado los bonos. Conclusión, ya pueden ir restando un dos o un tres por ciento a la rentabilidad prevista, que obligatoriamente va a ser reclamada para luego poder pagar el atractivo 4,75%.
Ante estas conjeturas nos encontramos que las grandes corporaciones como Google o Facebook han articulado un entramado empresarial que les permite burlar los impuestos de los países dónde operan. Las empresas catalanas que aparecemos publicitadas en el buscador, pagadoras de todos los impuestos habidos y por haber, recibimos las facturas de Irlanda. Allí Google transfiere el dinero a terceros países que no gravan con impuestos estos ingresos, quedando el tipo impositivo de sus operaciones per debajo del 3%. Mientras tanto el resto de los mortales convive con un tipo agregado por encima del 30%. Entonces es lógico que uno pueda llegar a pensar que nuestro problema es España, o Catalunya...quería publicar este escrito en el periódico pero deben haber estimado que no era políticamente correcto.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)