lunes, 8 de marzo de 2010
SABER O NO SABER
La majoria de les persones de la nostra societat, creuen que tenen la formació i experiència necessària per raonar i jutjar múltiples situacions, actuacions i realitats. Res més lluny de la realitat. Moltes persones afortunadament per la seva salut mental i per tant, física també, es creuen capaços, però estan mooolt equivocats.
Poques persones entenen les coses amb unes desviacions mínimes, pocs humans saben qui són i què els envolta. No sé si és culpa de la publicitat, el marketing o la tecnologia però massa éssers vius exploten socialment sense explotar interiorment, jutgen sense criteri, parlen sense coneixement de causa, és una plaga, és la fi. Sense creure que l’escriba sigui del reduït grup literat, se sent afortunat pel sol fet de estar proper a alguns dels mestres de la vida.
Avui mateix escoltant un autèntic fenomen de l’estudi i el treball, ha arribat a sentències com que només hi ha un camí de recuperació per la nostra societat, i és recuperant VALORS:
Només si es tornés a premiar l’esforç, si es diferenciés entre els que tenen principis i els que no, entre els que donen i els que només prenen, aleshores això tindria futur. Però això significa canviar l’educació, canviar l’escola pública, la formació professional, etc. Cosa impossible amb els governants actuals, que no volen sentir parlar de reduir salaris, ni de revisar el dret de vaga, ni de canviar els convenis per assegurar la competitivitat. Això és políticament incorrecte, però o bé els polítics es tornen políticament incorrectes o ells mateixos seran els culpables de la seva defenestració.
Diuen que els propers tres o quatre anys seran com els darrers dos anys, sense creixement, sense acords importants, sense compromisos de la societat civil... L’estat espanyol tenia l’any passat uns comptes menys deficitaris que molts països propers, però el ritme en que ha augmentat el dèficit l’últim any, que ha superat a tothom, fa pensar que aviat podríem presentar uns comptes pitjors que la resta dels nostres homòlegs. Ajudem a que això no passi i aconseguirem millorar la situació de més persones que no pas si disparem la despesa pensant que ajudem als més desafavorits.
Avui hi ha un milió d’aturats del sector de la construcció que no sap treballar de res més, avui hi ha centenars de milers de treballadors que no volen congelar el seu salari, que aniran a l’atur i que veuran com la seva propera feina esta un 20 o un 30 per cent menys remunerada, i tot això que està passant avui, tots aquests milions de persones no ho veuen malgrat creure que són capaços, que estan ben preparats, doncs que es preparin una mica més, bona nit.
Poques persones entenen les coses amb unes desviacions mínimes, pocs humans saben qui són i què els envolta. No sé si és culpa de la publicitat, el marketing o la tecnologia però massa éssers vius exploten socialment sense explotar interiorment, jutgen sense criteri, parlen sense coneixement de causa, és una plaga, és la fi. Sense creure que l’escriba sigui del reduït grup literat, se sent afortunat pel sol fet de estar proper a alguns dels mestres de la vida.
Avui mateix escoltant un autèntic fenomen de l’estudi i el treball, ha arribat a sentències com que només hi ha un camí de recuperació per la nostra societat, i és recuperant VALORS:
Només si es tornés a premiar l’esforç, si es diferenciés entre els que tenen principis i els que no, entre els que donen i els que només prenen, aleshores això tindria futur. Però això significa canviar l’educació, canviar l’escola pública, la formació professional, etc. Cosa impossible amb els governants actuals, que no volen sentir parlar de reduir salaris, ni de revisar el dret de vaga, ni de canviar els convenis per assegurar la competitivitat. Això és políticament incorrecte, però o bé els polítics es tornen políticament incorrectes o ells mateixos seran els culpables de la seva defenestració.
Diuen que els propers tres o quatre anys seran com els darrers dos anys, sense creixement, sense acords importants, sense compromisos de la societat civil... L’estat espanyol tenia l’any passat uns comptes menys deficitaris que molts països propers, però el ritme en que ha augmentat el dèficit l’últim any, que ha superat a tothom, fa pensar que aviat podríem presentar uns comptes pitjors que la resta dels nostres homòlegs. Ajudem a que això no passi i aconseguirem millorar la situació de més persones que no pas si disparem la despesa pensant que ajudem als més desafavorits.
Avui hi ha un milió d’aturats del sector de la construcció que no sap treballar de res més, avui hi ha centenars de milers de treballadors que no volen congelar el seu salari, que aniran a l’atur i que veuran com la seva propera feina esta un 20 o un 30 per cent menys remunerada, i tot això que està passant avui, tots aquests milions de persones no ho veuen malgrat creure que són capaços, que estan ben preparats, doncs que es preparin una mica més, bona nit.
martes, 22 de diciembre de 2009
ARTICLE PUBLICAT AL DIARI SABADELL 19.12.2009
Perquè les ajudes dels governants sempre van a parar a grans empreses? Per dos motius principals: el primer perquè seria molt difícil repartir ajudes entre moltes pimes que se’n desconeixen les dades concretes del Balanç, i en segon lloc perquè els governants tampoc son completament lliures a l’hora d’actuar. Sovint han de seguir les regles del mercat com és la importància mediàtica que té cada acció i la necessitat de treure’n un protagonisme amb mitjans.
Hi ha una tendència generalitzada de comparar-nos amb èpoques anteriors. Algun economista estudia si estem com a la crisi de l’any 29; altres escriuen que als vuitanta va ser pitjor... Malgrat la situació actual, estem amb una renda per càpita molt superior a la que mai en el passat vam gaudir. Afortunadament hem passat anys de forts creixements i s’han assolit beneficis socials increïbles fa trenta o quaranta anys.
Localment s’intenta aprofitar la conjuntura per fusionar entitats bancàries, amb l’ajuda de diner públic, però no s’està incentivant les fusions d’empreses privades, i s’està desaprofitant un moment immillorable per crear grups empresarials més sòlids. Ara és hora de no malgastar esforços ni recursos, cal aprofitar sinergies allà on n’hi hagi.
Globalment s’intenta posar límits a l’especulació internacional i als sous milionaris del directius de les majors entitats financeres, però aquests objectius no són assolibles amb entitats reguladores menors que les entitats que es volen regular, els organismes de control han de ser més forts i potents que aquell a qui es regula, sinó qualsevol mesura que es proposi que no interessi als bancs, no s’aconseguirà aprovar mai.
Les patronals del nostre país reconeixen els obvis beneficis que reportarien la seva fusió, però a l’hora de posar-se d’acord apareixen dubtes i pors que espatllen la festa. Motius poc consistents esdevenen més decisoris que el reconeixement general i, de la necessitat d’anar units a presentar propostes o sol•licituds. Per això els comandaments executius creuen que no s'ha de tancar la negociació, que no hi ha ruptura sinó que cal caminar a poc a poc, sense deixar persones amb decisió fora de la taula de negociació.
En fusionar dues entitats diferents sempre ens trobarem amb diferents sensibilitats i diferents sistemes organitzatius, però veient que hi ha hagut milers de fusions exitoses en el passat, es pot entendre que la fusió de patronals no és impossible. Esperem que les negociacions es reprenguin abans no es refredin els ànims i es treballi per assolir l’objectiu desitjat per la majoria, tot observant que es tracta d’un oportunitat de millora, que quan abans es materialitzi, millor per tots.
Aquesta setmana un article de “The Economist” qualificava al president del govern espanyol con una persona que tenia aversió al pessimisme. Tot i que s’ha estudiat que és més realista ser optimista que pessimista, tampoc és la solució, negar tota notícia dolenta, pensant que així es minimitza. El paquet de mesures econòmiques que el passat 27 de novembre va presentar al Congrés dels Diputats va quedar en no res. Sota el pla d’economia sostenible es va evitar proposar o obrir debat sobre canvis estructurals, sobre nous models de contractació, etc...
Els agents econòmics ens envien missatges de serenor, de que la situació està sota control i que fins i tot el pitjor ja ha passat. La gent viu amb ansietat el desconcert del futur. Si el pintem favorable, podrem tornar a comprar, invertir i gastar, sinó, seguirem enrocats en una situació sense sortida. El problema és que si no s’està dient res amb claredat, tard o d’hora es coneixerà la veritat i la desconfiança ens porta a una situació pitjor. Potser seria millor no pintar tan malament aquesta situació actual per no haver de pintar millor el futur.
En definitiva, potser han d’esdevenir els canvis justos per tal de fer viable el dia a dia actual i deixar de pensar que estem dins un túnel, potser no hi ha tanta foscor. Hi ha qui veu llum dins el túnel, però no s’atreveix a dir si és la sortida o només un tren que s’acosta en direcció contrària.
Hi ha una tendència generalitzada de comparar-nos amb èpoques anteriors. Algun economista estudia si estem com a la crisi de l’any 29; altres escriuen que als vuitanta va ser pitjor... Malgrat la situació actual, estem amb una renda per càpita molt superior a la que mai en el passat vam gaudir. Afortunadament hem passat anys de forts creixements i s’han assolit beneficis socials increïbles fa trenta o quaranta anys.
Localment s’intenta aprofitar la conjuntura per fusionar entitats bancàries, amb l’ajuda de diner públic, però no s’està incentivant les fusions d’empreses privades, i s’està desaprofitant un moment immillorable per crear grups empresarials més sòlids. Ara és hora de no malgastar esforços ni recursos, cal aprofitar sinergies allà on n’hi hagi.
Globalment s’intenta posar límits a l’especulació internacional i als sous milionaris del directius de les majors entitats financeres, però aquests objectius no són assolibles amb entitats reguladores menors que les entitats que es volen regular, els organismes de control han de ser més forts i potents que aquell a qui es regula, sinó qualsevol mesura que es proposi que no interessi als bancs, no s’aconseguirà aprovar mai.
Les patronals del nostre país reconeixen els obvis beneficis que reportarien la seva fusió, però a l’hora de posar-se d’acord apareixen dubtes i pors que espatllen la festa. Motius poc consistents esdevenen més decisoris que el reconeixement general i, de la necessitat d’anar units a presentar propostes o sol•licituds. Per això els comandaments executius creuen que no s'ha de tancar la negociació, que no hi ha ruptura sinó que cal caminar a poc a poc, sense deixar persones amb decisió fora de la taula de negociació.
En fusionar dues entitats diferents sempre ens trobarem amb diferents sensibilitats i diferents sistemes organitzatius, però veient que hi ha hagut milers de fusions exitoses en el passat, es pot entendre que la fusió de patronals no és impossible. Esperem que les negociacions es reprenguin abans no es refredin els ànims i es treballi per assolir l’objectiu desitjat per la majoria, tot observant que es tracta d’un oportunitat de millora, que quan abans es materialitzi, millor per tots.
Aquesta setmana un article de “The Economist” qualificava al president del govern espanyol con una persona que tenia aversió al pessimisme. Tot i que s’ha estudiat que és més realista ser optimista que pessimista, tampoc és la solució, negar tota notícia dolenta, pensant que així es minimitza. El paquet de mesures econòmiques que el passat 27 de novembre va presentar al Congrés dels Diputats va quedar en no res. Sota el pla d’economia sostenible es va evitar proposar o obrir debat sobre canvis estructurals, sobre nous models de contractació, etc...
Els agents econòmics ens envien missatges de serenor, de que la situació està sota control i que fins i tot el pitjor ja ha passat. La gent viu amb ansietat el desconcert del futur. Si el pintem favorable, podrem tornar a comprar, invertir i gastar, sinó, seguirem enrocats en una situació sense sortida. El problema és que si no s’està dient res amb claredat, tard o d’hora es coneixerà la veritat i la desconfiança ens porta a una situació pitjor. Potser seria millor no pintar tan malament aquesta situació actual per no haver de pintar millor el futur.
En definitiva, potser han d’esdevenir els canvis justos per tal de fer viable el dia a dia actual i deixar de pensar que estem dins un túnel, potser no hi ha tanta foscor. Hi ha qui veu llum dins el túnel, però no s’atreveix a dir si és la sortida o només un tren que s’acosta en direcció contrària.
martes, 15 de diciembre de 2009
miércoles, 9 de diciembre de 2009
DIOS, TIENES UN E-MAIL
La setmana passada assistíem a la presentació del llibre del professor Luís de Sebastián, que juntament amb J.M.Sayeras estava escrivint en el moment de la seva mort. El llibre està estructurat en forma de 34 emails que persones corrents escriuen a Déu i a continuació aquest els respon. El llibre mostra que Déu sap que la gent sap poc de Déu, que la imatge que s’ha fet d’ell no s’assembla a la realitat. Déu veu que l’home ha fet un desastre de terra i encara no ha aconseguit descobrir el gran secret, que és l’Amor.
Els seus actuals representats a la terra tampoc l’han entès i han estat sempre ficats en lluites ben poc desitjades per a Ell, segueixen lluitant per perpetuar el seu poder i els seus béns, per no perdre els drets que en un passat llunyà van aconseguir, enlloc de treballar pels seus ideals.
Hi ha persones que busquen a Déu sense buscar el sentit de la vida, n’hi ha que busquen el sentit de la vida sense buscar a Déu, i les dues coses separades són molt difícils d’aconseguir. El llibre es repeteix una mica sobre els mateixos casos, sense variar-ne l’enfocament. El propi autor deia que quan hom es vol fer entendre ha d’utilitzar paraules clares, ell volia formar economistes però que primer fossin persones. A la presentació ens van recomanar el llibre d’Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola, el més jove de vuit fills i tres filles d’una noble parella nascut l’any 1491 i mort l’any 1556, fundador dels jesuïtes i inspirador dels millors professors que ha tingut la nostra universitat.
Per més que escrivim de forma motivadora, si el receptor no està disposat i amb voluntat de canvi, no aconseguirem millorar la persona ni les seves accions.
Els seus actuals representats a la terra tampoc l’han entès i han estat sempre ficats en lluites ben poc desitjades per a Ell, segueixen lluitant per perpetuar el seu poder i els seus béns, per no perdre els drets que en un passat llunyà van aconseguir, enlloc de treballar pels seus ideals.
Hi ha persones que busquen a Déu sense buscar el sentit de la vida, n’hi ha que busquen el sentit de la vida sense buscar a Déu, i les dues coses separades són molt difícils d’aconseguir. El llibre es repeteix una mica sobre els mateixos casos, sense variar-ne l’enfocament. El propi autor deia que quan hom es vol fer entendre ha d’utilitzar paraules clares, ell volia formar economistes però que primer fossin persones. A la presentació ens van recomanar el llibre d’Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola, el més jove de vuit fills i tres filles d’una noble parella nascut l’any 1491 i mort l’any 1556, fundador dels jesuïtes i inspirador dels millors professors que ha tingut la nostra universitat.
Per més que escrivim de forma motivadora, si el receptor no està disposat i amb voluntat de canvi, no aconseguirem millorar la persona ni les seves accions.
miércoles, 25 de noviembre de 2009
EXECUTIVE COACHING
Perquè està de moda el Coaching? Quin buit omple? Què busca la persona que s’interessa pel Coaching? Al principi la gent busca incrementar les seves competències, i des d’aquesta perspectiva, tothom és coach d’alguna cosa. El peluquer ens orienta sobre com podem portar el cabell, el Carnicer ens orienta sobre com podem menjar la carn, etc…Però l’ importància del Coaching apareix una vegada s’entra en el seu estudi, perquè apareix la necessitat de preguntar-se el sentit de les coses que fem. En aquest moment deixa de ser un tema exclusivament Professional per esdevenir un assumpte vital. Passa a tenir una importància cabdal ja que ens ajuda a entendre i ordenar la con vivència que tenim amb el nostre entorn, tot incrementant les fortaleses i acceptant la nostra vulnerabilitat.
L’executive coaching és una excusa perquè els directius puguin fer formació humana, de millora relacional on es qüestiona, es critica i es pren consciència del que cal canviar per generar un entorn propens a l’enteniment i reduir la subjectivitat omnipresent. Els primers passos del coaching són tan ingenus com que només pretén fer veure’ns que qui tenim al davant també té sentiments i objectius, que poden coincidir amb els nostres o ser ben diferents, però legítims i respectables en la majoria dels casos. Ens aporta distancia envers els altres i fins i tot envers nosaltres mateixos, per poder-ho qüestionar tot, qüestionar lo obvi, lo evident, lo bàsic per poder anar construint un ésser ple i complert.
Es pot fer coaching específic dins de la persona però també es pot enfocar posant l’entorn de la persona en del nostre marc d’estudi, s’abarca una àrea major però les respostes que s’obtenen són més complertes. Perquè la gent se separa? La gent no se separa el dia que se separa, es comença a separar molt abans, el dia que comencen a posar coses entremig dels dos, coses que no comparteixen o que no els uneix, aquell dia la relació comença a canviar. Quan ens casem amb una persona ens casem també amb tot el seu entorn, que hem de fer nostre. Conèixer-te a tu mateix, “Nosce te ipsum” posava a l’entrada del temple grec de Delfos, però també hem de conèixer als altres i també a tot allò que hi ha entre nosaltres i ells.
Si en una empresa els directius de dos departaments no es parlen, l’organització té un problema, esdevé urgent actuar en pro de les relacions entre les persones. Quan direcció comercial no parla amb logística s’estan perdent unes relacions molt poderoses que cal reconèixer i recuperar.
Cada persona es mou en unes rets socials determinades, normalment estem allà on s’està a gust, un club, un diari, una radio, així construïm el nostre món, que és diferent de tots els altres, és doncs, molt subjectiu. La realitat és subjectiva des del moment que comencem a anomenar-la, explicar el món és explicar el nostre món, per tant una empresa o una parella és una narració de les persones que la componen, que esta en canvi constant igual que ho està el nostre cervell. Les nostres emocions són el nostre motor, però és més important encara l’explicació que donem a allò que hem viscut, provocant que ho sentim diferent segons com ho haguem enfocat (en positiu o en negatiu).
En el moment que animem a una persona, l’estem reconfigurant, els ànims activen, conviden al positivisme. Avui hi ha empreses que no estan en perill de desaparèixer però els seus treballadors només parlen de quan queda per tancar.
Cal saber que el que jo estic dient no és que tu estàs entenent, perquè ens movem per certeses i posem el que sentim dins de caixes que ja teníem configurades. Per això és bo estar constantment contrastant les opinions de les persones, contrastant-nos per veure com estem i en quina mesura escoltem empàticament o no. Sinó ho fem així i cadascú va a la seva, escoltem el que no s’ha dit i marxem amb conclusions absolutament allunyades.
Les persones tenim expectatives, que cal comunicar o es converteixen en problemes per les persones que les ignoren, no podem exigir alguna cosa que no hem demanat clarament, i si ho fem provocarem un enfrontament. En un departament de vuit persones totes es relacionen amb totes, unes relacions són més fortes i les altres més dèbils, però casi sempre succeeix que entre ells han anat quedant converses importants que mai van tenir lloc, el coach proposa crear espais per poder fer aflorar temes pendents, posar-se al dia i tenir-ho tot passat a net, aconseguint reconectar aquells que s’estaven desconnectant i evitar així un refredament de les relacions. Sovint les diferències neixen per aspectes venals, i si no passa massa temps és fàcil reconduir els temes. A vegades solucionant una relació d’un sistema, automàticament la resta de relacions milloren. Hem d’intentar no veure com un estrany als altres pel sol fet de veure les coses de forma diferent que nosaltres, a priori no és que estiguin desinformats, és que les seves certeses son unes altres. I davant de l’actual situació de marcat cal que ens obrim als altres, cal obrir espais de comunicació nous i compartir al màxim les experiències i expectatives
Una relació es regeix per cinc accions (les tres primeres formen el triangle relacional): Demanar,Oferir,Acordar,Escoltar,Reconèixer.
Cada acte relacional el podem enfocar des de l’abundància o des de la mancança. Cal que preguntem als que ens envolten quina és la nostra maner a de demanar les coses, amb arrogància, amb humilitat, amb prepotència, amb serenitat? Aquest és un bon exercici. Quan entre dos departaments no es compleixen els acords entre petició i oferta és que hi ha un problema on no es reconeixen a les persones ni se les escolta. És sorprenent que normalment quan es pregunta s’obtenen respostes, però els executius amb el pas dels anys van perdent la capacitat d’escoltar i de preguntar al seu equip. Si un fill ens demana per sortir i li diem que no, ens estem carregant la relació, hem de posar escolta i reconeixement, hem de exposar les nostres pors a que vingui tard, i hem de proposar alternatives com recollir-los a una hora determinada, etc...ja que quan algú demana una cosa sol ser perquè la necessita.
Coaching és un espai per aprendre a relacionar-se des de la co-inspiració i no des de la conspiració. Per enfrontar-nos a les nostres certeses i a la nostra vulnerabilitat hem d’anclar-nos en les fortaleses i donar llum des de la llum,no des de la foscar. Les relacions humanes es regeixen pel principi de conservació, preguntem-nos què és el que no volem perdre i aquesta resposta dóna moltes pistes de què volem o podem fer en el futur. Tinguem present que el que volem conservar a la vida anirà canviant amb el pas dels anys, per tant no tinguem tanta por a les coses diferents i siguem més oberts als altres!!!
L’executive coaching és una excusa perquè els directius puguin fer formació humana, de millora relacional on es qüestiona, es critica i es pren consciència del que cal canviar per generar un entorn propens a l’enteniment i reduir la subjectivitat omnipresent. Els primers passos del coaching són tan ingenus com que només pretén fer veure’ns que qui tenim al davant també té sentiments i objectius, que poden coincidir amb els nostres o ser ben diferents, però legítims i respectables en la majoria dels casos. Ens aporta distancia envers els altres i fins i tot envers nosaltres mateixos, per poder-ho qüestionar tot, qüestionar lo obvi, lo evident, lo bàsic per poder anar construint un ésser ple i complert.
Es pot fer coaching específic dins de la persona però també es pot enfocar posant l’entorn de la persona en del nostre marc d’estudi, s’abarca una àrea major però les respostes que s’obtenen són més complertes. Perquè la gent se separa? La gent no se separa el dia que se separa, es comença a separar molt abans, el dia que comencen a posar coses entremig dels dos, coses que no comparteixen o que no els uneix, aquell dia la relació comença a canviar. Quan ens casem amb una persona ens casem també amb tot el seu entorn, que hem de fer nostre. Conèixer-te a tu mateix, “Nosce te ipsum” posava a l’entrada del temple grec de Delfos, però també hem de conèixer als altres i també a tot allò que hi ha entre nosaltres i ells.
Si en una empresa els directius de dos departaments no es parlen, l’organització té un problema, esdevé urgent actuar en pro de les relacions entre les persones. Quan direcció comercial no parla amb logística s’estan perdent unes relacions molt poderoses que cal reconèixer i recuperar.
Cada persona es mou en unes rets socials determinades, normalment estem allà on s’està a gust, un club, un diari, una radio, així construïm el nostre món, que és diferent de tots els altres, és doncs, molt subjectiu. La realitat és subjectiva des del moment que comencem a anomenar-la, explicar el món és explicar el nostre món, per tant una empresa o una parella és una narració de les persones que la componen, que esta en canvi constant igual que ho està el nostre cervell. Les nostres emocions són el nostre motor, però és més important encara l’explicació que donem a allò que hem viscut, provocant que ho sentim diferent segons com ho haguem enfocat (en positiu o en negatiu).
En el moment que animem a una persona, l’estem reconfigurant, els ànims activen, conviden al positivisme. Avui hi ha empreses que no estan en perill de desaparèixer però els seus treballadors només parlen de quan queda per tancar.
Cal saber que el que jo estic dient no és que tu estàs entenent, perquè ens movem per certeses i posem el que sentim dins de caixes que ja teníem configurades. Per això és bo estar constantment contrastant les opinions de les persones, contrastant-nos per veure com estem i en quina mesura escoltem empàticament o no. Sinó ho fem així i cadascú va a la seva, escoltem el que no s’ha dit i marxem amb conclusions absolutament allunyades.
Les persones tenim expectatives, que cal comunicar o es converteixen en problemes per les persones que les ignoren, no podem exigir alguna cosa que no hem demanat clarament, i si ho fem provocarem un enfrontament. En un departament de vuit persones totes es relacionen amb totes, unes relacions són més fortes i les altres més dèbils, però casi sempre succeeix que entre ells han anat quedant converses importants que mai van tenir lloc, el coach proposa crear espais per poder fer aflorar temes pendents, posar-se al dia i tenir-ho tot passat a net, aconseguint reconectar aquells que s’estaven desconnectant i evitar així un refredament de les relacions. Sovint les diferències neixen per aspectes venals, i si no passa massa temps és fàcil reconduir els temes. A vegades solucionant una relació d’un sistema, automàticament la resta de relacions milloren. Hem d’intentar no veure com un estrany als altres pel sol fet de veure les coses de forma diferent que nosaltres, a priori no és que estiguin desinformats, és que les seves certeses son unes altres. I davant de l’actual situació de marcat cal que ens obrim als altres, cal obrir espais de comunicació nous i compartir al màxim les experiències i expectatives
Una relació es regeix per cinc accions (les tres primeres formen el triangle relacional): Demanar,Oferir,Acordar,Escoltar,Reconèixer.
Cada acte relacional el podem enfocar des de l’abundància o des de la mancança. Cal que preguntem als que ens envolten quina és la nostra maner a de demanar les coses, amb arrogància, amb humilitat, amb prepotència, amb serenitat? Aquest és un bon exercici. Quan entre dos departaments no es compleixen els acords entre petició i oferta és que hi ha un problema on no es reconeixen a les persones ni se les escolta. És sorprenent que normalment quan es pregunta s’obtenen respostes, però els executius amb el pas dels anys van perdent la capacitat d’escoltar i de preguntar al seu equip. Si un fill ens demana per sortir i li diem que no, ens estem carregant la relació, hem de posar escolta i reconeixement, hem de exposar les nostres pors a que vingui tard, i hem de proposar alternatives com recollir-los a una hora determinada, etc...ja que quan algú demana una cosa sol ser perquè la necessita.
Coaching és un espai per aprendre a relacionar-se des de la co-inspiració i no des de la conspiració. Per enfrontar-nos a les nostres certeses i a la nostra vulnerabilitat hem d’anclar-nos en les fortaleses i donar llum des de la llum,no des de la foscar. Les relacions humanes es regeixen pel principi de conservació, preguntem-nos què és el que no volem perdre i aquesta resposta dóna moltes pistes de què volem o podem fer en el futur. Tinguem present que el que volem conservar a la vida anirà canviant amb el pas dels anys, per tant no tinguem tanta por a les coses diferents i siguem més oberts als altres!!!
miércoles, 11 de noviembre de 2009
CONFERENCIA AL GREMI
V=(c+h)*a
El Valor de cada persona es la suma del coneixement i les habilitats que té multiplicat per la seva actitud, la actitud multiplica perquè és el més important, és el que dóna la grandesa de la persona. No és la intel•ligència sinó la força que transmet cadascú el que ens fa o no especials. Quants watts transmet cada persona? Això és el que ens hem de respondre i mirar d’augmentar. Com es treballa el caràcter? L origen de la nostra manera de ser esta en com pensem, en com interpretem les circumstàncies, no en les circumstàncies es si! Tot està dins el nostre cap. No es pot transmetre força si no surt naturalment de dins. La gent esta tarada, ningú aguanta res dels altres, a menys que menteixin i fingeixin. La prova està en quan un puja al volant del cotxe, es torna majareta.
La gent sent una veueta, si ens sents moltes fes-t’ho mirar, però una veueta interior és la veu de la consciència, és la que ens diu les coses tal com son, la que no enganya mai.
Per assolir felicitat necessitem equilibri en 6 àmbits:
Jo, família, professió, espiritualitat, amistat, salut. Si un d'ells pesa massa, malament, si un d’ells esta abandonat, malament, no tindrem equilibri. Si reguem a la feina no podem pensar que recollirem a la família, i el que és segur, és que allà on no reguem, se’ns morirà el tema, ho perdrem. Avui no córrer no és una opció, doncs si has de córrer, fes-ho amb sentit. Acabar amb serenitat o angustia? Sempre ens hem de posar el cap la paraula serenitat, que és la tranquil•litat de l’ànima, és el pensar realment que estem fent lo correcte, que estem fent tot lo possible, que ens estem esforçant i ens concentrem en el que fem. La serenitat és imprescindible per mostrar-nos alegres, feliços i disposats a interrelacionar-nos com persones humanes i no com animals.
Preguntem-nos què és important per nosaltres? Aleshores preguntem-nos quant temps li dediquem a això? Si esta correlacionat perfecte, sinó ja podem començar a canviar coses perquè, primera, som incoherents, i segona, no podem ser plenament feliços. Cal tenir un projecte de vida i perseguir-lo, el Dr. Valentí Fuster li van demanar un consell per millorar la salut va respondre: “Pari a pensar en la seva vida”, pensar en la pròpia vida per equilibrar-se. No va dir res de dieta o exercici, que si bé és important, més encara ho és el ser sensat, ser racional i intel•ligent. Tenir xispa depèn d’un mateix, l'entorn no el controlem i no ens ha d'entristir. Estar enfosquits o il•luminat també depèn de nosaltres. La pitjor malaltia son les excuses: “Es que...” Es la resposta del que ja ha fracassat. És més fàcil caure en l’excusa que lluitar, però plorar no es la solució. Un president americà va dir: “No et preguntis que pot fer el meu país per mi, pregunta’t què puc fer jo pel meu país? Això és ser proactiu, això és estar viu, la vida no és tot sort, és esforç, no d’un dia ni d’un any, sinó de molts dies i molts anys. No sempre que sembrem recollim, però no podem recollir sense haver sembrat. El que ens toca, ens toca, doncs posem-hi alegria. Com s’aprèn a ser alegre? Sent agraït, valorant el que tenim abans de perdre-ho. Si no se'ns mor ningú o tenim una malaltia aprop, no podem estar enfonsats. A la gestió comercial o posem bona cara o estem expulsats!!! A la vida la cara que posem ho es tot!!! Les persones funcionen per il•lusions, què tens previst? Si no tens il•lusions busca-te-les, i pensa que lo millor del món és gratis!!! Que el rentaplats es pot posar de gust!!! Que la resta de persones no son coses rares!!!
El Valor de cada persona es la suma del coneixement i les habilitats que té multiplicat per la seva actitud, la actitud multiplica perquè és el més important, és el que dóna la grandesa de la persona. No és la intel•ligència sinó la força que transmet cadascú el que ens fa o no especials. Quants watts transmet cada persona? Això és el que ens hem de respondre i mirar d’augmentar. Com es treballa el caràcter? L origen de la nostra manera de ser esta en com pensem, en com interpretem les circumstàncies, no en les circumstàncies es si! Tot està dins el nostre cap. No es pot transmetre força si no surt naturalment de dins. La gent esta tarada, ningú aguanta res dels altres, a menys que menteixin i fingeixin. La prova està en quan un puja al volant del cotxe, es torna majareta.
La gent sent una veueta, si ens sents moltes fes-t’ho mirar, però una veueta interior és la veu de la consciència, és la que ens diu les coses tal com son, la que no enganya mai.
Per assolir felicitat necessitem equilibri en 6 àmbits:
Jo, família, professió, espiritualitat, amistat, salut. Si un d'ells pesa massa, malament, si un d’ells esta abandonat, malament, no tindrem equilibri. Si reguem a la feina no podem pensar que recollirem a la família, i el que és segur, és que allà on no reguem, se’ns morirà el tema, ho perdrem. Avui no córrer no és una opció, doncs si has de córrer, fes-ho amb sentit. Acabar amb serenitat o angustia? Sempre ens hem de posar el cap la paraula serenitat, que és la tranquil•litat de l’ànima, és el pensar realment que estem fent lo correcte, que estem fent tot lo possible, que ens estem esforçant i ens concentrem en el que fem. La serenitat és imprescindible per mostrar-nos alegres, feliços i disposats a interrelacionar-nos com persones humanes i no com animals.
Preguntem-nos què és important per nosaltres? Aleshores preguntem-nos quant temps li dediquem a això? Si esta correlacionat perfecte, sinó ja podem començar a canviar coses perquè, primera, som incoherents, i segona, no podem ser plenament feliços. Cal tenir un projecte de vida i perseguir-lo, el Dr. Valentí Fuster li van demanar un consell per millorar la salut va respondre: “Pari a pensar en la seva vida”, pensar en la pròpia vida per equilibrar-se. No va dir res de dieta o exercici, que si bé és important, més encara ho és el ser sensat, ser racional i intel•ligent. Tenir xispa depèn d’un mateix, l'entorn no el controlem i no ens ha d'entristir. Estar enfosquits o il•luminat també depèn de nosaltres. La pitjor malaltia son les excuses: “Es que...” Es la resposta del que ja ha fracassat. És més fàcil caure en l’excusa que lluitar, però plorar no es la solució. Un president americà va dir: “No et preguntis que pot fer el meu país per mi, pregunta’t què puc fer jo pel meu país? Això és ser proactiu, això és estar viu, la vida no és tot sort, és esforç, no d’un dia ni d’un any, sinó de molts dies i molts anys. No sempre que sembrem recollim, però no podem recollir sense haver sembrat. El que ens toca, ens toca, doncs posem-hi alegria. Com s’aprèn a ser alegre? Sent agraït, valorant el que tenim abans de perdre-ho. Si no se'ns mor ningú o tenim una malaltia aprop, no podem estar enfonsats. A la gestió comercial o posem bona cara o estem expulsats!!! A la vida la cara que posem ho es tot!!! Les persones funcionen per il•lusions, què tens previst? Si no tens il•lusions busca-te-les, i pensa que lo millor del món és gratis!!! Que el rentaplats es pot posar de gust!!! Que la resta de persones no son coses rares!!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)