A punt de començar l’estiu, deixem enrere uns mesos plens de notícies econòmiques. Ara potser comencem a veure i creure el que ha passat, el que ens ha quedat i el que vindrà. Hem viscut una crisi de solvència sense precedents, que gràcies a les actuacions governamentals sembla que s’ha superat, però ens ha deixat una crisi de liquiditat que trigarem bastant a recuperar, i per aconseguir-ho caldrà sacrificar entitats financeres.
Sembla que estem davant d’una crisi de demanda, ja que a la recessió s’hi suma deflació. Amb els dèficits assolits només queda un camí, fomentar i augmentar l’estalvi, reformes estructurals: Reformar el mercat laboral, el sistema impositiu, el sector públic, el sistema financer, etc. Torna a ser l’hora de la competitivitat, que sense opció a devaluacions, queda limitat a reduir salaris. Caldrà reduir tot el que sigui per ajustar els costos empresarials. Els augments de productivitat provindran de nous processos més que de noves màquines, centrem-nos-hi per tal de ser els primers en reorganitzar-se per aquest nou món.
Amb aquesta conjuntura es posa de manifest la importància de cuidar el client, de conèixer-lo. Les grans companyies gasten el 80% del seu pressupost en captar nous clients i només el 20% en mantenir als actuals, la qual cosa no m’agrada gaire. Poques empreses com Amazon o Moldiplast tenen com a prioritat cuidar el client al màxim, primer solucionen el problema i després pregunten què va passar, on, quan, com, etc. Quanta més connexió, menys controlem la nostra marca, per això és més important que mai ésser consistent, perquè no se’ns carreguin els stakeholders com son els diaris, facebook, vozavi, ciao!, ...
Ens trobem en un entorn contradictori: individualista alhora que som d’una xarxa social, som consumidors híbrids perquè anem amb un tros de Mercedes a comprar a l’Ikea, perquè busquem valor a cada compra, l’experiència de compra és molt més que la compra, si quan arribes a casa amb alguna cosa nova, veus que no funciona o hi ha algun problema, aleshores necessites seguir disfrutant del producte quan telefonis al servei tècnic o tornis a la tenda a canviar-lo. Per això hem de tenir pensades les respostes que donarem als clients quan apareixin els problemes que hem de saber anticipar. Per preveure-ho i també descobrir què agrada al consumidor, les empreses cada dia contractes més “freakies” per fer tests, així el disseny nou ja se sap que encaixa amb el que el consumidor està esperant. Per això cal escriure i explicar on està el nord al 100% dels recursos humans de cada organització, perquè tots son susceptibles de trobar-se en un touch point, o moment de la veritat, que és el contacte d’un treballador amb un client. Els Recursos humans han d’estar alineats amb l’estratègia de l’Empresa.
miércoles, 17 de junio de 2009
lunes, 8 de junio de 2009
BALANCES, CAIXES i ELECCIONS
Es una llàstima que la majoria de persones no coneixen els conceptes pels quals es mouen les relacions entre països, encara ho és més que no ho coneixin els polítics. Els desequilibris de les balances de pagaments no son sostenibles a llarg plaç, no podem pensar que sortirem d’una crisi quan seguim tenint immensos fluxes d’estalvi de països pobres cap a països rics. Els desequilibris o es corregeixen o es converteixen en problemes. La balança de pagaments és el registre sistemàtic de les transaccions entre un país i la resta. Està composada de dos balances que son la de Compte corrent, que comptabilitza els fluxes de béns i serveis (importacions-exportacions) més les rentes i remeses d’un banda, i la Balança de Compte de capitals, que comptabilitza inversions directes i indirectes (entrades-sortides), de l’altre. Finalment els bancs nacionals tenen una balança per quadrar els comptes on també apareixen augments i disminucions de reserves. I les transaccions financeres haurien d’estar relacionades amb l’economia real (PIB), no té sentit que hi hagi quatre unitats monetàries en operacions financeres per cada unitat monetària al mercat de productes i serveis. Hi ha un sistema financer internacional que no funciona, però tampoc funciona el sistema monetari internacional i és per culpa d’institucions internacionals menys fortes que els països involucrats. Em sembla que des de Helmut Kohl cap polític té la categoria ni la convicció de renunciar a poder per donar-lo a institucions supranacionals.
Es una llàstima que les entitats financeres també depenguin dels polítics. Com poden posar historiadors, filòlegs i altres professionals a gestionar? Els posen a operar malalts? Què saben de gestió? Probablement saben més que la resta de moltes coses, però la gestió és possible amb el domini de conceptes com els que estudien els economistes, MBA’s i alguns més. Passades les eleccions suposo que estem a punt de veure com es força la fusió de Caixes al nostre país. S’ha esperat a passar les eleccions però no s’esperarà més. Les Caixes han estat les oficines de col•locació dels amics i dels favors polítics, ara potser començaran a racionalitzar-se i dimensionar-se segons les necessitats del mercat.
Es una llàstima que els partits polítics no siguin el que haurien de ser, no treballin netament per les persones. Dins dels partits hi ha experts en perseguir i aconseguir vots, sense importar si s’està beneficiant o perjudicant a la societat en general.
El dia 7 de juny vam anar a votar el Parlament Europeu, sense ganes, sense il•lusió per la política i encara menys pels polítics. El PP va guanyar al PSOE, des del punt de vista empresarial estic content, des del punt de vista personal no. Que poc pinta CiU a Europa, un diputat entre més de set-cents. Quan estudiava el Doctorat en ciències polítiques això m’hauria entristit, quan creia que era a través de la política que podia fer moltes coses i m’hauria afiliat a un partit. Avui em deixa indiferent, ara veig que és a través de cada persona que tenim a prop, en cada moment del dia, que podem fer un món millor...
viernes, 5 de junio de 2009
LIDERANDO
El líder es tal por la forma en que hace las cosas y no por las cosas que hace. El estado emocional del líder tiene efectos rotundos en sus subordinados. Se ha estudiado que cuando dos o tres personas se juntan, sus “almas” se juntan, aunque no se digan nada, al encontrarse cada persona tiene unos biorritmos, pero al cabo de unos minutos se igualan. En toda reunión hay un cierto contagio emocional, ya sea de ánimo o de desánimo, y no olvidemos que el ánimo determina la eficacia laboral. Sonriendo acercamos nuestro sistema límbico al del otro, con beneficios mutuos, mientras que las hormonas del estrés segregadas a la sangre al disgustarse, tardan horas en reabsorberse. Por ello, los líderes deben estar en contacto con sus propias emociones, para conseguir empatía que trae la efectiva comunicación y por tanto ejecución de las cosas. Podemos cambiar hábitos para posteriormente provocar cambios neurológicos. A través de la reflexión uno puede establecer su camino y darse cuenta que tiene más importancia nuestras emociones que nuestro intelecto.
En nuestro curso de Herramientas de Coaching hemos realizado varios ejercicios aplicables a cualquier persona, con o sin la ayuda de un tercero. Realizarse preguntas trascendentales es un camino válido para examinar como estamos. Preguntarse lo que algunos sólo se preguntan en Navidad: Que me gusta de los que me rodean? Que no me gusta? Que me gusta de mi? Que no me gusta? Que me gusta de mi pasado? Que espero de mi futuro? Que no? Uno debe practicar en la dirección de los valores que valora. Uno no cambia de un día para otro, pero todos podemos mejorar, practicando la verdad, evitando las pequeñas mentiras, practicando la escucha, buscando que se esconde detrás de cada persona o comentario. Uno debe rezar, meditar, vaciarse para llenarse. Coaching es inteligencia emocional, es sentido común, es confianza, es motivación, es orden, es análisis, es ser consecuente, es curiosidad, es ser auténtico con uno mismo, es ser intuitivo.
Y todo esto solo puede conseguirse de una manera: Liderando, con voluntad de liderar, humildemente, en positivo, en construcción, con carisma y ética, con capacidad de generar ilusión, asumiendo riesgos, responsabilidades y con sueños. Como en la vida misma, el buen maestro tiene las preguntas adecuadas para sacar al alumno las respuestas deseadas, preguntas potentes, de reflexión, obligando a responder sintéticamente, sin demasiados envolventes.
En nuestro curso de Herramientas de Coaching hemos realizado varios ejercicios aplicables a cualquier persona, con o sin la ayuda de un tercero. Realizarse preguntas trascendentales es un camino válido para examinar como estamos. Preguntarse lo que algunos sólo se preguntan en Navidad: Que me gusta de los que me rodean? Que no me gusta? Que me gusta de mi? Que no me gusta? Que me gusta de mi pasado? Que espero de mi futuro? Que no? Uno debe practicar en la dirección de los valores que valora. Uno no cambia de un día para otro, pero todos podemos mejorar, practicando la verdad, evitando las pequeñas mentiras, practicando la escucha, buscando que se esconde detrás de cada persona o comentario. Uno debe rezar, meditar, vaciarse para llenarse. Coaching es inteligencia emocional, es sentido común, es confianza, es motivación, es orden, es análisis, es ser consecuente, es curiosidad, es ser auténtico con uno mismo, es ser intuitivo.
Y todo esto solo puede conseguirse de una manera: Liderando, con voluntad de liderar, humildemente, en positivo, en construcción, con carisma y ética, con capacidad de generar ilusión, asumiendo riesgos, responsabilidades y con sueños. Como en la vida misma, el buen maestro tiene las preguntas adecuadas para sacar al alumno las respuestas deseadas, preguntas potentes, de reflexión, obligando a responder sintéticamente, sin demasiados envolventes.
jueves, 28 de mayo de 2009
KURZ ARBEIT STATT ENTLASSUNG
Sempre trobarem motius per justificar les accions que prenem. Sempre podem buscar la manera de sentir que fem el que creiem que cal fer, encara que això perjudiqui a un tercer. Sempre és una sort poder comptar amb el consell d’un expert en la matèria que ens ocupa, tot i que sovint els experts no es mullen, també això és una lliçó.
Abans la societat no valorava l’empresari, com que al principi de la revolució industrial es va explotar al treballador, va caldre molt temps i molts canvis socials per recuperar la paritat i no estigmatitzar a l’empresari. Abans un socialista com Karl Marx, no hauria ni somniat amb la jerarquia actual, amb els empresaris sotmesos a la voluntat popular a través d’un sufragi universal en mala hora exalçat.
Ara apreta la crisi, ara cau la producció i els preus, ara es moment de firmar acords interns entre empresaris i treballadors, sense intermediadors que desconeixen l’empresa. Ara s’hauria de poder firmar reduccions de sous, reduccions d’horaris, ERO’s, etc, amb la ratificació de totes les parts i sabent que això no és explotació, és fer el que cal fer.
Polític, estadista i català molt influent, l'ex- President Jordi Pujol, em va demanar el dia 27 que no tanqui l’empresa. Reconeixent que ara toca comprimir-ho tot una mica, i amb una conclusió una mica tonta: Avui tot és important, referint-se a que amb la fluixesa que estem passant, no podem deixar cap aspecte a les casualitats. Cal vigilar a no encallar el vaixell, encara que corri poc, encara que estigui parat, però que no encalli ni se’n vagi a la deriva.
Efectivament si una mesura és necessària serà que és bona. Tot i que amb els recursos escassos, si ajudem a l’automòbil, des ajudem als constructors, etc. És com un llençol curt, si estires cap amunt, falta a baix, i si estires cap a baix, en falta a dalt. No podem saber quant de temps durarà la crisi, però podem saber que quan s’acabi les coses hauran canviat i res serà com abans.
Cal estudiar, cal investigar qui està encertant amb les accions que pren i seguir-lo. Normalment els EEUU reaccionen ràpid i bé davant de les adversitats, a Europa, Alemanya sol tenir un sentit comú, una serietat i un saber fer valorables. També Dinamarca ha engegat una Flexi-seguretat al mercat laboral que els nostres governants haurien de conèixer...i atrevir-se a implementar!
Abans la societat no valorava l’empresari, com que al principi de la revolució industrial es va explotar al treballador, va caldre molt temps i molts canvis socials per recuperar la paritat i no estigmatitzar a l’empresari. Abans un socialista com Karl Marx, no hauria ni somniat amb la jerarquia actual, amb els empresaris sotmesos a la voluntat popular a través d’un sufragi universal en mala hora exalçat.
Ara apreta la crisi, ara cau la producció i els preus, ara es moment de firmar acords interns entre empresaris i treballadors, sense intermediadors que desconeixen l’empresa. Ara s’hauria de poder firmar reduccions de sous, reduccions d’horaris, ERO’s, etc, amb la ratificació de totes les parts i sabent que això no és explotació, és fer el que cal fer.
Polític, estadista i català molt influent, l'ex- President Jordi Pujol, em va demanar el dia 27 que no tanqui l’empresa. Reconeixent que ara toca comprimir-ho tot una mica, i amb una conclusió una mica tonta: Avui tot és important, referint-se a que amb la fluixesa que estem passant, no podem deixar cap aspecte a les casualitats. Cal vigilar a no encallar el vaixell, encara que corri poc, encara que estigui parat, però que no encalli ni se’n vagi a la deriva.
Efectivament si una mesura és necessària serà que és bona. Tot i que amb els recursos escassos, si ajudem a l’automòbil, des ajudem als constructors, etc. És com un llençol curt, si estires cap amunt, falta a baix, i si estires cap a baix, en falta a dalt. No podem saber quant de temps durarà la crisi, però podem saber que quan s’acabi les coses hauran canviat i res serà com abans.
Cal estudiar, cal investigar qui està encertant amb les accions que pren i seguir-lo. Normalment els EEUU reaccionen ràpid i bé davant de les adversitats, a Europa, Alemanya sol tenir un sentit comú, una serietat i un saber fer valorables. També Dinamarca ha engegat una Flexi-seguretat al mercat laboral que els nostres governants haurien de conèixer...i atrevir-se a implementar!
lunes, 25 de mayo de 2009
MADRID
En un entorn immillorable, a l’edifici de Mutua Madrileña del Paseo de la Castellana el professor de Psiquiatria de la universitat de New York, Luis Rojas Marcos i uns teloners, ens van presentar una sèrie de conclusions interessants: Com ara que pertànyer a un grup és un element important a l’hora de superar les adversitats. Les situacions de crisi generen estrés a causa de la por i la desconfiança que transmeten. En aquests períodes, la vulnerabilitat i la incertesa són els sentiments principals.
Un altre aspecte important en temps de crisi és la credibilitat del líder, en aquests moments la ètica guanya importància, per això el líder ha de ser fiable i segur, perquè els altres puguin creure en ell. Una comunicació franca, directa i esperançadora evoca seguretat i cooperació dels altres. Les crisis són menys dures si se’n coneix la veritat, per això cal informar dels detalls i l’evolució dels fets amb més freqüència.
El Management s’ha d’adaptar, les seves branques tenen un pes molt diferent segons si estem en bonança o en temps de crisi. Sense oblidar la resta, ara toca tenir l’ull al departament financer, hem de tenir calculats tots els escenaris possibles, perquè quan un recurs no és escàs no es gestiona, i com més escàs, més toca estudiar-lo.
La Crisi porta una altre conseqüència negativa per la persona, els pensaments automàtics. “Això no té arreglo”, “D’aquí no en sortirà ningú”, ...i això allunya la persona de la felicitat en tant que significa satisfacció amb la vida en general. Satisfacció que s’assoleix tenint més o menys el centre de control de la vida d’un dins d’un mateix. La Crisi commociona l’equilibri físic i mental de l’home. Les persones viuen del seu futur, un 70% del que parlem és sobre el futur, i si aquest el veiem negre aleshores pensem que no controlem la nostra vida i per tant no podem ser feliços.
La Crisi ens fa estudiar l’hipotalèm, ja que regula les emocions, i curiosament abans de pensar, sentim. Aquesta glàndula envia estímols elèctrics a la glandula hipofisi, que està al cervell, i aquesta a les suprarenals que segreguen les substàncies químiques que configuren el nostre estat físic i mental.
La Resiliència és l’acció d’encaixar un impacte i recuperar l’estat anterior sense trencar-se, és la capacitat d’afrontar adversitats i sortir-ne igual o enfortit. Les persones som vulnerables però invencibles, gràcies a les relacions afectives que tenim amb els altres.
Un altre aspecte important en temps de crisi és la credibilitat del líder, en aquests moments la ètica guanya importància, per això el líder ha de ser fiable i segur, perquè els altres puguin creure en ell. Una comunicació franca, directa i esperançadora evoca seguretat i cooperació dels altres. Les crisis són menys dures si se’n coneix la veritat, per això cal informar dels detalls i l’evolució dels fets amb més freqüència.
El Management s’ha d’adaptar, les seves branques tenen un pes molt diferent segons si estem en bonança o en temps de crisi. Sense oblidar la resta, ara toca tenir l’ull al departament financer, hem de tenir calculats tots els escenaris possibles, perquè quan un recurs no és escàs no es gestiona, i com més escàs, més toca estudiar-lo.
La Crisi porta una altre conseqüència negativa per la persona, els pensaments automàtics. “Això no té arreglo”, “D’aquí no en sortirà ningú”, ...i això allunya la persona de la felicitat en tant que significa satisfacció amb la vida en general. Satisfacció que s’assoleix tenint més o menys el centre de control de la vida d’un dins d’un mateix. La Crisi commociona l’equilibri físic i mental de l’home. Les persones viuen del seu futur, un 70% del que parlem és sobre el futur, i si aquest el veiem negre aleshores pensem que no controlem la nostra vida i per tant no podem ser feliços.
La Crisi ens fa estudiar l’hipotalèm, ja que regula les emocions, i curiosament abans de pensar, sentim. Aquesta glàndula envia estímols elèctrics a la glandula hipofisi, que està al cervell, i aquesta a les suprarenals que segreguen les substàncies químiques que configuren el nostre estat físic i mental.
La Resiliència és l’acció d’encaixar un impacte i recuperar l’estat anterior sense trencar-se, és la capacitat d’afrontar adversitats i sortir-ne igual o enfortit. Les persones som vulnerables però invencibles, gràcies a les relacions afectives que tenim amb els altres.
martes, 19 de mayo de 2009
BEYOND
L’economia no va bé. Però al sistema que és la realitat intervenen infinits elements, quins van bé? Estem malament, anem molt malament, i encara podem anar pitjor.
Pensant i actuant erròniament enlloc d’acabar amb els problemes, els ampliem. Hi va haver el debat sobre l’estat de la Nació a Espanya, que només va servir per explicar a les persones amb sentit comú que el govern no farà res per ajudar a sortir dels problemes actuals, un govern esclau d’un electorat efímer, d’uns sindicats paleolítics, i d’uns grups de pressió que no se sap què pressionen. Avui cada col·lectiu mira per ell, però ningú sap cap on camina la globalitat.
S’anuncia un nou model econòmic, però ningú el sap explicar ni definir, la gent preparada no vol parlar de nous paradigmes ja que carregar-se el capitalisme que tanta riquesa i alegries ha portar els darrers cinquanta anys és molt agosarat. Es volen fomentar nous sectors, però això té el problema que aplica a poca massa de població, les Tecnologies de la informació i la Comunicació són avui poc intensives en ma d’obra, això per tant no arregla res.
Que cal fer?
Millorar la competitivitat de la industria:
Més Innovació, més Tecnologia, més disseny, més especialització, més automatització,...
Més coses com aquestes que es podrien promoure sense massa soroll i crearia empreses fortes. Com? Permetent la lliure fusió d’empreses, fent una marc fiscal especial temporal per fomentar aquestes pràctiques.
Reformar el Mercat Laboral:
Acomiadament lliure i percentatge de sou variable.
Als treballadors els ha de quedar clar que cada dia es treballa, cada dia s’han de guanyar el sou, la feina no s’acaba quan firmen el contracte d’ingrés a una empresa, al contrari. Els EEUU no tenen pas tan atur i en canvi treballen molt millor i més flexibles, aprenguem i les coses ens aniran millor a tots.
Pensant i actuant erròniament enlloc d’acabar amb els problemes, els ampliem. Hi va haver el debat sobre l’estat de la Nació a Espanya, que només va servir per explicar a les persones amb sentit comú que el govern no farà res per ajudar a sortir dels problemes actuals, un govern esclau d’un electorat efímer, d’uns sindicats paleolítics, i d’uns grups de pressió que no se sap què pressionen. Avui cada col·lectiu mira per ell, però ningú sap cap on camina la globalitat.
S’anuncia un nou model econòmic, però ningú el sap explicar ni definir, la gent preparada no vol parlar de nous paradigmes ja que carregar-se el capitalisme que tanta riquesa i alegries ha portar els darrers cinquanta anys és molt agosarat. Es volen fomentar nous sectors, però això té el problema que aplica a poca massa de població, les Tecnologies de la informació i la Comunicació són avui poc intensives en ma d’obra, això per tant no arregla res.
Que cal fer?
Millorar la competitivitat de la industria:
Més Innovació, més Tecnologia, més disseny, més especialització, més automatització,...
Més coses com aquestes que es podrien promoure sense massa soroll i crearia empreses fortes. Com? Permetent la lliure fusió d’empreses, fent una marc fiscal especial temporal per fomentar aquestes pràctiques.
Reformar el Mercat Laboral:
Acomiadament lliure i percentatge de sou variable.
Als treballadors els ha de quedar clar que cada dia es treballa, cada dia s’han de guanyar el sou, la feina no s’acaba quan firmen el contracte d’ingrés a una empresa, al contrari. Els EEUU no tenen pas tan atur i en canvi treballen molt millor i més flexibles, aprenguem i les coses ens aniran millor a tots.
miércoles, 13 de mayo de 2009
COACHING … o desenvolupant el lideratge personal 12.05.2009
El Coaching és el procés creatiu de reflexió que té lloc entre un entrenador (coach) i el seu clienta amb l’objectiu d’aprofitar al màxim el seu potencial personal i professional.
Un procés és un seguit de fenòmens pels quals va passant un ésser, o dels quals és causa una acció, i que integren la contínua i progressiva transformació d'aquest
El Coaching pressuposa al client com a persona creativa, plena de recursos o complerta segons la International Coach Foundation.
Per definició, les responsabilitats del coach son:
Descobrir, clarificar i alinear els objectius dispersos que pugui tenir el client.
Encoratjar al client vers l’auto coneixement.
Fer aflorar solucions i estratègies per al client
El coach ha de proveir una associació permanent dissenyada per ajudar al client a assolir resultats exitosos a la seva vida personal i professional. El coach esta entrenat per escoltar, observar, i personalitzar el seu enfocament a les necessitats del client. El coach ajuda a la gent a millorar les seves competències i a augmentar la seva qualitat de vida.
Diuen que el Coaching no és una teràpia, perquè no pretén curar de res, pretén donar suport, pretén fer créixer a la persona i ajudar-la a desenvolupar-se millor. Personalment penso que depèn de en quins termes entenguem què és una teràpia, depèn també de quina definició donem a les coses i a les persones, qui necessita ajuda? Qui no en necessita? La diferència entre un psiquiatre, un psicòleg, un confessor o un amic conseller pot ser molt gran però també pot ser molt petita. La realitat sovint flueix vers direccions neutrals, fa que una situació alterada per mateixos inputs no provoquin els mateixos outputs. Pretenc justificar que una mateixa persona potser per les seves circumstàncies podria optar per buscar un coach professional o bé per un expert del món de la medicina, i inclús podria donar-se el cas que arribessin a les mateixes conclusions o obtinguessin els mateixos èxits finals.
El coaching també es distancia de la consultoria ja que assumeix que la persona és capaç de generar les seves pròpies solucions, amb el suport del coach. Raons per buscar un coach: Falta de coneixements o competències, poca autoconfiança. Desig d’accelerar algun resultat, manca de claredat d’alguna situació, falta d’equilibri personal-professional o voluntat de identificar les pròpies fortaleses.
El Coaching ens ensenya a fer-nos preguntes, a buscar respostes dins nostre.
Ens ensenya a organitzar-nos, per això ens proposa un disseny de l’Aliança, que no és més que establir unes pautes de funcionament dins de cada grup de persones en el que ens trobem. Segons el grup podrem consensuar uns pactes previs, les normes d’actuació, que normalment seran tals com la Sinceritat, La Puntualitat, El Respecte o La Participació Activa dins el grup...
Ens ensenya a analitzar què hi ha que no es veu en una relació humana: Hi ha esperança, hi ha expectatives, hi ha alegria o por, hi ha ressentiment, hi ha desig ??? Si identifiquem aquestes coses, per sol fet de ser-ne conscients ja transformem la situació i a més som capaços de dirigir-la o alinear-la cap on nosaltres pensem.
Ens ensenya que la gent en general van carregats amb prejudicis o apriorismes, la gent porta una motxilla a l’esquena plena de coses que li pesen, que hauria de descarregar-les però ignora que les porta a sobre o ignora com fer-ho.
Finalment com a exercici cadascú ha de fer una llista amb 30 punts forts de la seva persona!
El Coaching és el procés creatiu de reflexió que té lloc entre un entrenador (coach) i el seu clienta amb l’objectiu d’aprofitar al màxim el seu potencial personal i professional.
Un procés és un seguit de fenòmens pels quals va passant un ésser, o dels quals és causa una acció, i que integren la contínua i progressiva transformació d'aquest
El Coaching pressuposa al client com a persona creativa, plena de recursos o complerta segons la International Coach Foundation.
Per definició, les responsabilitats del coach son:
Descobrir, clarificar i alinear els objectius dispersos que pugui tenir el client.
Encoratjar al client vers l’auto coneixement.
Fer aflorar solucions i estratègies per al client
El coach ha de proveir una associació permanent dissenyada per ajudar al client a assolir resultats exitosos a la seva vida personal i professional. El coach esta entrenat per escoltar, observar, i personalitzar el seu enfocament a les necessitats del client. El coach ajuda a la gent a millorar les seves competències i a augmentar la seva qualitat de vida.
Diuen que el Coaching no és una teràpia, perquè no pretén curar de res, pretén donar suport, pretén fer créixer a la persona i ajudar-la a desenvolupar-se millor. Personalment penso que depèn de en quins termes entenguem què és una teràpia, depèn també de quina definició donem a les coses i a les persones, qui necessita ajuda? Qui no en necessita? La diferència entre un psiquiatre, un psicòleg, un confessor o un amic conseller pot ser molt gran però també pot ser molt petita. La realitat sovint flueix vers direccions neutrals, fa que una situació alterada per mateixos inputs no provoquin els mateixos outputs. Pretenc justificar que una mateixa persona potser per les seves circumstàncies podria optar per buscar un coach professional o bé per un expert del món de la medicina, i inclús podria donar-se el cas que arribessin a les mateixes conclusions o obtinguessin els mateixos èxits finals.
El coaching també es distancia de la consultoria ja que assumeix que la persona és capaç de generar les seves pròpies solucions, amb el suport del coach. Raons per buscar un coach: Falta de coneixements o competències, poca autoconfiança. Desig d’accelerar algun resultat, manca de claredat d’alguna situació, falta d’equilibri personal-professional o voluntat de identificar les pròpies fortaleses.
El Coaching ens ensenya a fer-nos preguntes, a buscar respostes dins nostre.
Ens ensenya a organitzar-nos, per això ens proposa un disseny de l’Aliança, que no és més que establir unes pautes de funcionament dins de cada grup de persones en el que ens trobem. Segons el grup podrem consensuar uns pactes previs, les normes d’actuació, que normalment seran tals com la Sinceritat, La Puntualitat, El Respecte o La Participació Activa dins el grup...
Ens ensenya a analitzar què hi ha que no es veu en una relació humana: Hi ha esperança, hi ha expectatives, hi ha alegria o por, hi ha ressentiment, hi ha desig ??? Si identifiquem aquestes coses, per sol fet de ser-ne conscients ja transformem la situació i a més som capaços de dirigir-la o alinear-la cap on nosaltres pensem.
Ens ensenya que la gent en general van carregats amb prejudicis o apriorismes, la gent porta una motxilla a l’esquena plena de coses que li pesen, que hauria de descarregar-les però ignora que les porta a sobre o ignora com fer-ho.
Finalment com a exercici cadascú ha de fer una llista amb 30 punts forts de la seva persona!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)