Les visions vitals home-dona tenen poc a veure, el gènere determina els interessos i les intencions. Solem jutjar l’altre per estereotips o paràmetres generals i poc sovint som objectius. Les dones es queixen de portar més responsabilitats, potser se les busquen elles, pensen que l’home pensa com elles i aleshores esdevenen els conflictes. Hi ha dones que al casar-se no abandonen l’amor ideal, no passen a la realitat, idealitzen un model com pot ser el pare, el germà o un exnovio. Això es deu a que no es treballa prou l’auto coneixement, la persona tendeix a pensar que aquesta tasca ja esta feta en el passat i es bloqueja.
Podem resumir tots els problemes d’una relació en el problema de la comunicació. La comunicació ha de ser:
Fluïda, Diària, explicita, deixant parlar a l’altre, sense menystenir a l’altre, en entorns adequats, parant atenció als silencis i als gestos, pretenent arribar a solucions equilibrades.
Cadascú ha de tenir intimitat, un espai personal, però sabent que cal el contacte constant de l’altre. La parella ha de comunicar-se per: Unificar criteris, decidir quines son les prioritats, traçar un projecte vital, definir quina família volen i quin futur persegueixen. Tota relació té un equilibri de poder, 90-10 o 50-50, però els equilibris poden canviar, perquè es parla o perquè passen coses que els canvien, cal conèixer-los i acceptar-los. El pas del temps canvia les expectatives, i si vols rebre més, dóna més. La simbologia és important, tenir detalls ajuda, escoltar bé també, perquè en tota queixa podem trobar-hi un anhel.
Com millorarem?
Buscant les unions enlloc de les diferències. Buscant ocasions per estar sols, buscant bons referents en els altres, buscant converses més calmades, buscant més comprensió de l’altre, buscant llocs i moments per iniciar la conversa, buscant la forma de demanar perdó creïblement. Fent sentir la importància que té l’altre per nosaltres, preguntant-li coses emocionals. Si redescobrim perquè ens estimem tot serà més fàcil i natural.
">
jueves, 20 de enero de 2011
martes, 4 de enero de 2011
ANY NOU: NOUS PROPÒSITS?
A l’home el podem analitzar de moltes maneres. M’agrada l’enfocament de les dimensions: cos, ment, cervell, cor, esperit, chacres, etc. En les físiques hi pensem quan fallen, malaltia o dolor, busquem la manera de neutralitzar el mal sense buscar ni solucionar l’origen. Les metafísiques se’ns omplen pels infinits missatges comercials, que ens acaben afectant encara que tothom digui que ell no compra ni viu com l’altre gent! Pocs caminen a contracorrent lluitant per un aprenentatge continu vers l’atenció plena i el respecte mutu.
Tothom necessita respirar ( encara que la la majoria no ho fa bé)i menjar. Mastegar també és vip, igual que rentar-se i fer esport, però aquí cadascú té una mesura diferent. El mateix passa amb les altres necessitats, hi ha qui amb molt poca seguretat(vivenda, estalvis) ja se sent segur. O també amb les necessitats d’acceptació socials i de reconeixement. Tot i això, hi ha qui pot assolir la felicitat abans d’arribar a obtenir tots els nivells de la piràmide. Es generalitzable el consell de cuidar-se, deixant el tabac i l’alcohol, ser auster i bon pagador. Perquè la força de la persona depèn del seu equilibri interior, cuidant els hobbies, la vida social, la salut física i mental i la vida familiar i laboral.
Voldria fer les coses millor, amb força per tenir idees i per implementar-les. El futur està molt obert, depèn de nosaltres cap on el portem. No busquem culpables, el motor del canvi és dins nostre, depèn de les nostres ganes de reactivar-nos.
Per fer això ens falta temps, que el trobarem apagant la televisió i seleccionant les activitats socials a fer, posant en valor el nostre temps ens ajudarà a valorar també les coses que fem. L’èxit no és altre cosa que la suma de molts petits èxits, o coses ben fetes que no costen gens. L’èxit pot arribar quan s’ajunta una oportunitat amb una bona preparació, cal estar a punt i haver-nos definit objectius, sense els quals hom no sap què perseguir, tots necessitem un camí. Anima molt creure que la constància compta més que no pas la capacitat. La importància més gran és però la motivació, fer les coses de bona gana és l’única via per sentir-se bé i crear un entorn saludable. Així es pot obtenir més del que es demana, augmentant la qualitat de totes i cada una de les accions implicades en un procés. Mai es tard per començar a perseguir l’èxit, amb trenta sis anys he vist gent que fa les coses bé des dels dotze anys i gent que ha començat després, no importa quan, importa fer-ho!!!
Avui comença un nou any, i és el primer dia de la resta de la meva vida, els anys no vénen, els anys se’n van. Cada any no només en tenim un més sinó que en tenim un menys. Avui és el dia ideal per començar a canviar, per intentar assolir hàbits millors, a través de l’estudi, les capacitats i els desitjos podem arribar a millorar la nostra efectivitat, sempre que hi estiguem fortament disposats i hi dediquem esforços!!!
martes, 14 de diciembre de 2010
CANVI CLIMÀTIC
Arrel de l’allau de trucades i mails rebuts per l’últim escrit sobre matèries primeres, vaig a fer algunes puntualitzacions.
S’ha comprovat que des de 1850 fins ara, la temperatura del planeta ha augmentat 0.8ºC, però des d’ara fins al 2070 això pot augmentar entre 2.5 i 6ºC més. Lo primer és assumible però lo segon no, ja que significa que illes desapareixin, perdre milers de kilòmetres de platges o per exemple que tot Holanda quedi submergida. Això portaria onades migratòries impossibles d’absorvir.
Afortunadament això no és segur que es produeixi ja que s’està posant esforços per canviar aquesta tendència, tot i que encara insuficientment. L’any 1995 es van prohibir els cloro-fluoro-carbonos, esdevenint el primer gran pas de coordinació internacional per parar la destrucció del forat que s’estava obrint a la capa d’Ozó. Encara produïm excessiu CO2, que lluny de desaparèixer, queda en suspensió a l’atmosfera.
Eduard Punset, al programa de TVE2 – redes – sempre en positiu, ens anima a que pressionem als nostres governs perquè redueixin el consum de combustibles fòssils, o que se’n capturin les emissions. Diuen que és més econòmica la prevenció que la sanació, però qui pot forçar als països emergents a canviar? Ja que si ells no ho fan i nosaltres sí, tornem a estar davant d’una nova assimetria del mercat, aleshores caldria protegir-nos dels seus productes?
Potser no cal que ens preocupem tant del que passarà als néts dels nostres néts, ja que si arriba aquest moment futur, ells tindran un problema d’excés de població mundial tan gran, que per bé que els hi entreguem el planeta, aquest es col.lapsarà definitivament i tot s’acabarà
S’ha comprovat que des de 1850 fins ara, la temperatura del planeta ha augmentat 0.8ºC, però des d’ara fins al 2070 això pot augmentar entre 2.5 i 6ºC més. Lo primer és assumible però lo segon no, ja que significa que illes desapareixin, perdre milers de kilòmetres de platges o per exemple que tot Holanda quedi submergida. Això portaria onades migratòries impossibles d’absorvir.
Afortunadament això no és segur que es produeixi ja que s’està posant esforços per canviar aquesta tendència, tot i que encara insuficientment. L’any 1995 es van prohibir els cloro-fluoro-carbonos, esdevenint el primer gran pas de coordinació internacional per parar la destrucció del forat que s’estava obrint a la capa d’Ozó. Encara produïm excessiu CO2, que lluny de desaparèixer, queda en suspensió a l’atmosfera.
Eduard Punset, al programa de TVE2 – redes – sempre en positiu, ens anima a que pressionem als nostres governs perquè redueixin el consum de combustibles fòssils, o que se’n capturin les emissions. Diuen que és més econòmica la prevenció que la sanació, però qui pot forçar als països emergents a canviar? Ja que si ells no ho fan i nosaltres sí, tornem a estar davant d’una nova assimetria del mercat, aleshores caldria protegir-nos dels seus productes?
Potser no cal que ens preocupem tant del que passarà als néts dels nostres néts, ja que si arriba aquest moment futur, ells tindran un problema d’excés de població mundial tan gran, que per bé que els hi entreguem el planeta, aquest es col.lapsarà definitivament i tot s’acabarà
lunes, 13 de diciembre de 2010
PETROLI: SI O NO?
Tenir temps avui és un luxe, i tenir-ne per llegir premsa és espectacular, tot i que entre l’excés d’oferta no resulta fàcil aconseguir articles interessants. La majoria es limiten a explicar fets. Alguns arriben a les causes. Quasi cap s’arrisca a pronosticar el futur...perquè?
Perquè abans quan els tipus d’interès pujaven, la borsa baixava i a l’inrevés. Abans hi havia molts silogismes que es complien quasi sempre. Ara els experts no es mullen, el que fan és prendre un posició personal que mantenen envers tot, o ets un expert positiu, i dius que tot s’arreglarà, o ets un expert negatiu, i dius que tot anirà pitjor. Això és ser un papanata.
I hem arribat aquí perquè la Globalització ha obert els entorns, ha fet entrar moltes més variables en cada marc de referència portant a la impredictibilitat. Encertar que les matèries primeres pujaran o baixaran, és des d’aquesta perspectiva, una loteria. Tot i que sí sembla afirmable és que els 100$/barril de petroli no és únicament especulació o conjuntural, sinó l’inici d’un nou nivell de preus. Lluny de voler semblar un “Yankee” diria que està quedant de manifest que:
1. Les energies renovables no son rentables
2. El cotxe elèctric encara està molt lluny
Avui que les economies comencen a anar millor, em vull guardar dos comentaris per rellegir en properes crisis:
1. Les Balances comercials negatives sostingudament son un indicador clar de perill
2. Les Balances comercials positives sostingudament porten a invertir en mals actius
I encara que aquesta crisi hagi generat un sector financer (i un consumidor) més conservador, probablement d’aquí una anys s’oblidin els fets viscuts i es tornin a deixar perdre...
Perquè abans quan els tipus d’interès pujaven, la borsa baixava i a l’inrevés. Abans hi havia molts silogismes que es complien quasi sempre. Ara els experts no es mullen, el que fan és prendre un posició personal que mantenen envers tot, o ets un expert positiu, i dius que tot s’arreglarà, o ets un expert negatiu, i dius que tot anirà pitjor. Això és ser un papanata.
I hem arribat aquí perquè la Globalització ha obert els entorns, ha fet entrar moltes més variables en cada marc de referència portant a la impredictibilitat. Encertar que les matèries primeres pujaran o baixaran, és des d’aquesta perspectiva, una loteria. Tot i que sí sembla afirmable és que els 100$/barril de petroli no és únicament especulació o conjuntural, sinó l’inici d’un nou nivell de preus. Lluny de voler semblar un “Yankee” diria que està quedant de manifest que:
1. Les energies renovables no son rentables
2. El cotxe elèctric encara està molt lluny
Avui que les economies comencen a anar millor, em vull guardar dos comentaris per rellegir en properes crisis:
1. Les Balances comercials negatives sostingudament son un indicador clar de perill
2. Les Balances comercials positives sostingudament porten a invertir en mals actius
I encara que aquesta crisi hagi generat un sector financer (i un consumidor) més conservador, probablement d’aquí una anys s’oblidin els fets viscuts i es tornin a deixar perdre...
lunes, 8 de noviembre de 2010
NUESTRO PROBLEMA ES ESPAÑA
La mayoría esta pensando que esto lo dijo un independentista, pero lo dijo el consejero delegado del banco de Santander para explicar el riesgo país, con el que se penaliza a las empresas globales. También las PIMES lo sufren por el hecho de concentrar dentro del país la mayoría de sus clientes.
En la cena del 30 aniversario de ASCAMM, el conseller Huguet nos ofrecía dos soluciones a la crisis: Internacionalización (tanto de clientes como de proveedores) y diversificación (tanto de mercados como de sectores de actividad), reconociendo que seguir con el mismo mercado y con el mismo producto poco recorrido quedaba a las empresas.
El mismo día la Generalitat lanzaba una oferta de bonos remunerados al 4,75% para el cliente, más un 3% de comisión para el banco. La oferta ha tenido una aceptación maravillosa, porque? Por la miopía del consumidor. Que va a suceder con esto? Pues el coste de los recursos públicos suben hasta un 7,75% (sin contar los gastos publicitarios), y lo tienen que hacer porque nadie más les presta dinero. Como este encarecimiento de la deuda “nacional” no va a poder ser devuelta con los ingresos recurrentes, esto va a obligar a una nueva subida de impuestos. A quién van a subir los impuestos? A los pobres que aun tienen dinero, que son los ricos que han comprado los bonos. Conclusión, ya pueden ir restando un dos o un tres por ciento a la rentabilidad prevista, que obligatoriamente va a ser reclamada para luego poder pagar el atractivo 4,75%.
Ante estas conjeturas nos encontramos que las grandes corporaciones como Google o Facebook han articulado un entramado empresarial que les permite burlar los impuestos de los países dónde operan. Las empresas catalanas que aparecemos publicitadas en el buscador, pagadoras de todos los impuestos habidos y por haber, recibimos las facturas de Irlanda. Allí Google transfiere el dinero a terceros países que no gravan con impuestos estos ingresos, quedando el tipo impositivo de sus operaciones per debajo del 3%. Mientras tanto el resto de los mortales convive con un tipo agregado por encima del 30%. Entonces es lógico que uno pueda llegar a pensar que nuestro problema es España, o Catalunya...quería publicar este escrito en el periódico pero deben haber estimado que no era políticamente correcto.
En la cena del 30 aniversario de ASCAMM, el conseller Huguet nos ofrecía dos soluciones a la crisis: Internacionalización (tanto de clientes como de proveedores) y diversificación (tanto de mercados como de sectores de actividad), reconociendo que seguir con el mismo mercado y con el mismo producto poco recorrido quedaba a las empresas.
El mismo día la Generalitat lanzaba una oferta de bonos remunerados al 4,75% para el cliente, más un 3% de comisión para el banco. La oferta ha tenido una aceptación maravillosa, porque? Por la miopía del consumidor. Que va a suceder con esto? Pues el coste de los recursos públicos suben hasta un 7,75% (sin contar los gastos publicitarios), y lo tienen que hacer porque nadie más les presta dinero. Como este encarecimiento de la deuda “nacional” no va a poder ser devuelta con los ingresos recurrentes, esto va a obligar a una nueva subida de impuestos. A quién van a subir los impuestos? A los pobres que aun tienen dinero, que son los ricos que han comprado los bonos. Conclusión, ya pueden ir restando un dos o un tres por ciento a la rentabilidad prevista, que obligatoriamente va a ser reclamada para luego poder pagar el atractivo 4,75%.
Ante estas conjeturas nos encontramos que las grandes corporaciones como Google o Facebook han articulado un entramado empresarial que les permite burlar los impuestos de los países dónde operan. Las empresas catalanas que aparecemos publicitadas en el buscador, pagadoras de todos los impuestos habidos y por haber, recibimos las facturas de Irlanda. Allí Google transfiere el dinero a terceros países que no gravan con impuestos estos ingresos, quedando el tipo impositivo de sus operaciones per debajo del 3%. Mientras tanto el resto de los mortales convive con un tipo agregado por encima del 30%. Entonces es lógico que uno pueda llegar a pensar que nuestro problema es España, o Catalunya...quería publicar este escrito en el periódico pero deben haber estimado que no era políticamente correcto.
martes, 2 de noviembre de 2010
Moldiplast: Injecció de nous clients
Article d'avui al diari L'economic
Reforçar la tasca comercial ha permès a l'empresa poder recuperar el 2010 tot allò que havia perdut l'exercici anterior. Leo Torrecilla creu que l'encariment del transport pot afavorir les indústries locals. Un dels afanys que impulsa la crisi és la tasca d'ampliar la cartera de clients, i aquesta és l'estratègia que ha seguit la companyia d'injecció de plàstics Moldiplast, de Sant Quirze del Vallès.
Leo Torrecilla, gerent d'aquesta empresa familiar fundada el 1969 a Sabadell, explica: “Hem hagut de fer una intensa tasca comercial, que abans no ens calia perquè pràcticament ens venien a buscar, i el cert és que l'esforç ha donat els seus fruits, amb quinze nous clients des de començament d'any”. Aquesta suma de nous clients, que ha servit per compensar les caigudes sofertes l'any passat en el volum de negoci, ajudarà l'empresa a acabar l'any amb dos milions d'euros de facturació, el doble que l'any 2009, quan la crisi va reduir a la meitat la xifra de negoci de Moldiplast.
Però la recuperació no ha vingut només pels esforços redoblats en la cerca de nous clients. Al llarg de tota la seva trajectòria, l'exportació s'havia reduït a Moldiplast a alguns episodis aïllats, però ara s'ha convertit en una línia estratègica fonamental per contribuir al redreçament i creixement de l'empresa: “Vam començar a exportar l'any 2000, però al cap de l'any, dins de tot el volum de negoci, no anava més enllà del 10%, mentre que enguany ja assolirà el 20%”.
L'estratègia d'internacionalització de Moldiplast s'ha fonamentat bàsicament a mantenir els vincles amb clients que havien deslocalitzat la seva producció a les economies emergents de l'Índia, la Xina i el Brasil. Torrecilla explica: “Moltes de les peces que utilitzen són especialitzacions nostres, i per això ens fan comandes. De vegades, en el cas de grans produccions, nosaltres podem aportar part de la producció a què no pot arribar el proveïdor local”.
AJUSTAMENTS: Val a dir que molts clients també han aparegut arran del que Torrecilla anomena “gran mortalitat d'empreses”, tant de competidors en la injecció de plàstic com de motllistes, que han lliurat nous clients a l'empresa de Sant Quirze.
Ara, l'objectiu de l'empresa és assolir clients realment nous en aquests mercats internacionals. Una bona il·lustració d'aquest desig és que Moldiplast ha acudit enguany per primera vegada a la fira de subcontractació de Hannover, tot pensant en el disseny d'una xarxa comercial arreu des de la qual ampliar clientela.
La fortalesa de l'empresa, que li ha permès suportar les fortes escomeses de la crisi, també s'explica per la diversitat en els sectors als quals proveeix: un 20% del negoci es localitza als sectors elèctric i electrònic, allà on es va iniciar l'activitat de l'empresa; un 20%, a automoció; 20%, a llar moble; 20%, a medicina i farmàcia, i el 20% restant, a d'altres, on trobem des d'encenedors fins a llevataps. De cara a l'esdevenidor, on hi ha més possibilitats de negoci és en l'electrònica i la medicina i farmàcia, ja que “és on hi ha més valor afegit, on el factor cost és menor, en relació amb servei i qualitat”.
L'empresa, ara amb una plantilla de dotze persones, ha decidit emprendre l'estratègia de jugar la carta de les subcontractacions quan hi ha pics de feina, cosa que està passant des que es va reprendre l'activitat passat les vacances d'estiu. Aquesta reactivació de l'activitat ha fet decidir l'empresa a assumir una nova inversió en maquinària, de 80.000 euros. La liquiditat de l'empresa s'ha anat mantenint pel fet d'haver estat tradicionalment molt capitalitzada i no haver recorregut alegrement a l'endeutament amb els bancs, fins al punt de ser coneguda com un autèntic “búnquer financer”.
De cara al futur, Leo Torrecilla pensa que factors com ara la pujada de preus del petroli “pot afavorir la indústria local, en encarir-se el trànsit internacional de mercaderies”. Per tenir un lloc en aquest futur, Moldiplast ja està adoptant costums propis de les multinacionals, comprant tant matèria primera com motlles a la Xina.
Moldiplast, membre del Centre Metal·lúrgic, també inverteix en altres sectors d'activitat per obtenir nous recursos. És un dels socis de la cadena d'aliments ecològics Veritas i ha impulsat la creació de Fav24, proveïdor de solucions de telefonia.
Reforçar la tasca comercial ha permès a l'empresa poder recuperar el 2010 tot allò que havia perdut l'exercici anterior. Leo Torrecilla creu que l'encariment del transport pot afavorir les indústries locals. Un dels afanys que impulsa la crisi és la tasca d'ampliar la cartera de clients, i aquesta és l'estratègia que ha seguit la companyia d'injecció de plàstics Moldiplast, de Sant Quirze del Vallès.
Leo Torrecilla, gerent d'aquesta empresa familiar fundada el 1969 a Sabadell, explica: “Hem hagut de fer una intensa tasca comercial, que abans no ens calia perquè pràcticament ens venien a buscar, i el cert és que l'esforç ha donat els seus fruits, amb quinze nous clients des de començament d'any”. Aquesta suma de nous clients, que ha servit per compensar les caigudes sofertes l'any passat en el volum de negoci, ajudarà l'empresa a acabar l'any amb dos milions d'euros de facturació, el doble que l'any 2009, quan la crisi va reduir a la meitat la xifra de negoci de Moldiplast.
Però la recuperació no ha vingut només pels esforços redoblats en la cerca de nous clients. Al llarg de tota la seva trajectòria, l'exportació s'havia reduït a Moldiplast a alguns episodis aïllats, però ara s'ha convertit en una línia estratègica fonamental per contribuir al redreçament i creixement de l'empresa: “Vam començar a exportar l'any 2000, però al cap de l'any, dins de tot el volum de negoci, no anava més enllà del 10%, mentre que enguany ja assolirà el 20%”.
L'estratègia d'internacionalització de Moldiplast s'ha fonamentat bàsicament a mantenir els vincles amb clients que havien deslocalitzat la seva producció a les economies emergents de l'Índia, la Xina i el Brasil. Torrecilla explica: “Moltes de les peces que utilitzen són especialitzacions nostres, i per això ens fan comandes. De vegades, en el cas de grans produccions, nosaltres podem aportar part de la producció a què no pot arribar el proveïdor local”.
AJUSTAMENTS: Val a dir que molts clients també han aparegut arran del que Torrecilla anomena “gran mortalitat d'empreses”, tant de competidors en la injecció de plàstic com de motllistes, que han lliurat nous clients a l'empresa de Sant Quirze.
Ara, l'objectiu de l'empresa és assolir clients realment nous en aquests mercats internacionals. Una bona il·lustració d'aquest desig és que Moldiplast ha acudit enguany per primera vegada a la fira de subcontractació de Hannover, tot pensant en el disseny d'una xarxa comercial arreu des de la qual ampliar clientela.
La fortalesa de l'empresa, que li ha permès suportar les fortes escomeses de la crisi, també s'explica per la diversitat en els sectors als quals proveeix: un 20% del negoci es localitza als sectors elèctric i electrònic, allà on es va iniciar l'activitat de l'empresa; un 20%, a automoció; 20%, a llar moble; 20%, a medicina i farmàcia, i el 20% restant, a d'altres, on trobem des d'encenedors fins a llevataps. De cara a l'esdevenidor, on hi ha més possibilitats de negoci és en l'electrònica i la medicina i farmàcia, ja que “és on hi ha més valor afegit, on el factor cost és menor, en relació amb servei i qualitat”.
L'empresa, ara amb una plantilla de dotze persones, ha decidit emprendre l'estratègia de jugar la carta de les subcontractacions quan hi ha pics de feina, cosa que està passant des que es va reprendre l'activitat passat les vacances d'estiu. Aquesta reactivació de l'activitat ha fet decidir l'empresa a assumir una nova inversió en maquinària, de 80.000 euros. La liquiditat de l'empresa s'ha anat mantenint pel fet d'haver estat tradicionalment molt capitalitzada i no haver recorregut alegrement a l'endeutament amb els bancs, fins al punt de ser coneguda com un autèntic “búnquer financer”.
De cara al futur, Leo Torrecilla pensa que factors com ara la pujada de preus del petroli “pot afavorir la indústria local, en encarir-se el trànsit internacional de mercaderies”. Per tenir un lloc en aquest futur, Moldiplast ja està adoptant costums propis de les multinacionals, comprant tant matèria primera com motlles a la Xina.
Moldiplast, membre del Centre Metal·lúrgic, també inverteix en altres sectors d'activitat per obtenir nous recursos. És un dels socis de la cadena d'aliments ecològics Veritas i ha impulsat la creació de Fav24, proveïdor de solucions de telefonia.
miércoles, 6 de octubre de 2010
Conferencia Col•legi Arquitectes
Ahir l’excel•lent professor de l’escola de negocis CEIBS de Shanghai, en Pedro Nueno, va tenir l’amabilitat d’anar a fer una breu conferencia al Col•legi d’arquitectes de Terrassa.
Segurament no es va haver d’esprémer excessivament el cervell per presentar una sèrie de recomanacions, que segurament serveixen pels arquitectes, però també per qualsevol altre Professional:
1. Enfocament a games baixes de productes, ja que la gama alta esta sobre atesa
2. Enfocament a la industria i els seus stakeholders, a l’hosteleria, als serveis mèdics,..
3. Enfocament a la innovació, esforç per conèixer les últimes incorporacions tecnològiques del sector i presentar-les també de forma innovadora
4. Esforç per tenir una mentalitat de Venedor, de gestor, de “controler”, essent capaç de executar treballs de diferents nivells. Ja no es pot esperar només fer cases aïllades, potser cal centrar-se en les reformes, o en fer direccions d’obra o altres tasques relacionades amb el sector.
5. Esforç per agrupar-se amb altres membres del mateix o altres col.lectius
6. Internacionalitzar-se, sortir a Fires, a Conferències, a Business Meetings, etc..
Si no pots tenir una oficina a l’estranger, busca de tenir un despatx o busca la manera de tenir-hi presència, fent aliança amb autòctons, però sempre pensant que per aconseguir alguna cosa s’hi ha de destinar recursos i s’han d’assumir compromisos que caldrà complir.
Veient el reduït aforament, va quedar clar que es tracta d’un professió desanimada, i el que és pitjor, és un col.lectiu mancat de coneixements d’economia, element essencial per poder fer bé la seva feina.
Cal introduir assignatures de gestió i venda a les universitats d’arquitectura amb caràcter d’urgència.
Això els obrirà el ventall de possibilitats de feina al acabar la carrera universitària als 33.000 alumnes que hi ha actualment a les aules, i que se sumen als més de 50.000 que ja estan exercint, o intentant-ho...
Segurament no es va haver d’esprémer excessivament el cervell per presentar una sèrie de recomanacions, que segurament serveixen pels arquitectes, però també per qualsevol altre Professional:
1. Enfocament a games baixes de productes, ja que la gama alta esta sobre atesa
2. Enfocament a la industria i els seus stakeholders, a l’hosteleria, als serveis mèdics,..
3. Enfocament a la innovació, esforç per conèixer les últimes incorporacions tecnològiques del sector i presentar-les també de forma innovadora
4. Esforç per tenir una mentalitat de Venedor, de gestor, de “controler”, essent capaç de executar treballs de diferents nivells. Ja no es pot esperar només fer cases aïllades, potser cal centrar-se en les reformes, o en fer direccions d’obra o altres tasques relacionades amb el sector.
5. Esforç per agrupar-se amb altres membres del mateix o altres col.lectius
6. Internacionalitzar-se, sortir a Fires, a Conferències, a Business Meetings, etc..
Si no pots tenir una oficina a l’estranger, busca de tenir un despatx o busca la manera de tenir-hi presència, fent aliança amb autòctons, però sempre pensant que per aconseguir alguna cosa s’hi ha de destinar recursos i s’han d’assumir compromisos que caldrà complir.
Veient el reduït aforament, va quedar clar que es tracta d’un professió desanimada, i el que és pitjor, és un col.lectiu mancat de coneixements d’economia, element essencial per poder fer bé la seva feina.
Cal introduir assignatures de gestió i venda a les universitats d’arquitectura amb caràcter d’urgència.
Això els obrirà el ventall de possibilitats de feina al acabar la carrera universitària als 33.000 alumnes que hi ha actualment a les aules, i que se sumen als més de 50.000 que ja estan exercint, o intentant-ho...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)