Per fi podem tornar a parlar de política, tema abandonat per la impotència de veure com no es feia res per reconduir la situació econòmica. Era segur que més tard o més d’hora es prendrien decisions, ja que res pot seguir igual sense fer-li alguns canvis. Que tot canvia és segur, però sovint ho fa tan lentament que no es nota. Aquest maig el govern ha pres importants decisions pressupostàries. Ho vam dir en escrits de fa mesos, una de les poques mesures de recuperar la competitivitat era abaixant els sous, i per ordre de la Sra. Merkel o un tal Obama, el president ho ha hagut de fer.
Les partides de despesa ja estan així una mica controlades, i aleshores tocaran una mica més les partides d’ingressos, augmentant algun impost pensant que així augmentarà la recaptació, cosa no gens segura ja que el contribuent s’adapta a la fiscalitat vigent. Llàstima que amb tot s’hagin oblidat a més que caldria eliminar despesa i no només reduir-la, sobren molts sous públics, haurien d’haver eliminat direccions generals, departaments, o fins i tot Ministeris.
El nostre país ha gaudit durant anys d’uns tipus d’interès immerescuts gràcies a l’entrada a l’Euro, el crèdit ràpid i barat ha provocat una subestimació del risc que suposa el crèdit. Tanmateix hem demandat financiació internacional i l’hem obtingut també massa fàcilment, aconseguint un creixement econòmic molt vulnerable.
Ara fa falta que s’aprovi una reforma laboral actualitzada a la situació present, potser es farà per Decret, segur que serà insuficient però probablement millorarà l’actual, amb lo que almenys part dels objectius s’hauran complert.
Una vegada acabem d’estabilitzar els pressupostos caldrà centrar-se en les mesures per estimular el creixement, que si bé solen necessitar inversions, també es poden reformar estructures actuals amb una inversió reduïda. Sempre després d’un dèficit ha calgut austeritat, perquè els crèdits s’han de tornar, i ara els governs han vist que no poden seguir tirant la pilota endavant, ara toca reduir dèficits...
I com també deia aquí fa uns mesos tota aquesta problemàtica macro de país, també es produeix a nivell micro de les Empreses o les Famílies. El deute privat és tan alt que és impossible de retornar-se, els bancs del nostre país ja saben que no cobraran el que se’ls deu, però tampoc s’atreveixen a netejar balanços amb contundència, potser esperen un miracle!
lunes, 24 de mayo de 2010
viernes, 16 de abril de 2010
PRIMER ANIVERSARI
MANERES D'ESTIMAR:
Recordar els noms de la gent, Estudiar els seus gustos, Pensar be de la gent, Fer el be, Somriure a la gent, Saludar tothom, Fer favors a la gent, Perdonar, Aguantar la gent pesada, Tractar els antipatics, Jugar amb els nens, Recordar les dates assenyalades, Fer regals petits constantment, Ser puntual a les cites, Donar bones noticies, Mantenir un to de veu agradable. On hi hagi odi hem de posar amor, on hi hagi ofensa vull posar pau, on hi hagi error hem de posar la veritat, on hi hagi desesperació hem de posar esperança, on hi hagi tristesa hem de posar alegria.
No hem de buscar consol, sinó consolar, no hem de ser compresos sinó
comprendre, no hem de ser estimats sinó estimar. Només quan donem,
rebem, només quan ens oblidem, trobem.
Si et vols relaxar, gaudeix de la crisi. Aprofita la crisi per veure el que abans no podies veure, i fer el que abans no podies fer. Comença a pensar que no hem de voler molt de tot, que en la crisi les quantitats es redueixen, comença a pensar en la qualitat, en crisi es té temps per millorar. Si ja tens els mínims per viure, somriu i respira. Però tots pensem que no els tenim assegurats, i que? Estem
mooolt millor que el 99% dels humans, doncs gaudim, si us plau, gaudim
llegint aquestes paraules. És possible? Depen de nosaltres, com podem
creure'ns ho? Volent-ho. Quan? ARA.
Tota la vida en si es una crisi, el pobre té un nivell de crisi, i
pateix. El ric, en té un altre, i també pateix. És un fet que tothom
pot ser molt desgraciat o molt feliç, es una elecció de cadascú! És més important saber on es vol anar que la velocitat amb que es va a un lloc. Parant atenció a les coses, les convertim en formidables, indescriptibles i perfectes. Es apassionant que cada resposta a la vida em porti un munt de noves preguntes...
Recordar els noms de la gent, Estudiar els seus gustos, Pensar be de la gent, Fer el be, Somriure a la gent, Saludar tothom, Fer favors a la gent, Perdonar, Aguantar la gent pesada, Tractar els antipatics, Jugar amb els nens, Recordar les dates assenyalades, Fer regals petits constantment, Ser puntual a les cites, Donar bones noticies, Mantenir un to de veu agradable. On hi hagi odi hem de posar amor, on hi hagi ofensa vull posar pau, on hi hagi error hem de posar la veritat, on hi hagi desesperació hem de posar esperança, on hi hagi tristesa hem de posar alegria.
No hem de buscar consol, sinó consolar, no hem de ser compresos sinó
comprendre, no hem de ser estimats sinó estimar. Només quan donem,
rebem, només quan ens oblidem, trobem.
Si et vols relaxar, gaudeix de la crisi. Aprofita la crisi per veure el que abans no podies veure, i fer el que abans no podies fer. Comença a pensar que no hem de voler molt de tot, que en la crisi les quantitats es redueixen, comença a pensar en la qualitat, en crisi es té temps per millorar. Si ja tens els mínims per viure, somriu i respira. Però tots pensem que no els tenim assegurats, i que? Estem
mooolt millor que el 99% dels humans, doncs gaudim, si us plau, gaudim
llegint aquestes paraules. És possible? Depen de nosaltres, com podem
creure'ns ho? Volent-ho. Quan? ARA.
Tota la vida en si es una crisi, el pobre té un nivell de crisi, i
pateix. El ric, en té un altre, i també pateix. És un fet que tothom
pot ser molt desgraciat o molt feliç, es una elecció de cadascú! És més important saber on es vol anar que la velocitat amb que es va a un lloc. Parant atenció a les coses, les convertim en formidables, indescriptibles i perfectes. Es apassionant que cada resposta a la vida em porti un munt de noves preguntes...
lunes, 8 de marzo de 2010
SABER O NO SABER
La majoria de les persones de la nostra societat, creuen que tenen la formació i experiència necessària per raonar i jutjar múltiples situacions, actuacions i realitats. Res més lluny de la realitat. Moltes persones afortunadament per la seva salut mental i per tant, física també, es creuen capaços, però estan mooolt equivocats.
Poques persones entenen les coses amb unes desviacions mínimes, pocs humans saben qui són i què els envolta. No sé si és culpa de la publicitat, el marketing o la tecnologia però massa éssers vius exploten socialment sense explotar interiorment, jutgen sense criteri, parlen sense coneixement de causa, és una plaga, és la fi. Sense creure que l’escriba sigui del reduït grup literat, se sent afortunat pel sol fet de estar proper a alguns dels mestres de la vida.
Avui mateix escoltant un autèntic fenomen de l’estudi i el treball, ha arribat a sentències com que només hi ha un camí de recuperació per la nostra societat, i és recuperant VALORS:
Només si es tornés a premiar l’esforç, si es diferenciés entre els que tenen principis i els que no, entre els que donen i els que només prenen, aleshores això tindria futur. Però això significa canviar l’educació, canviar l’escola pública, la formació professional, etc. Cosa impossible amb els governants actuals, que no volen sentir parlar de reduir salaris, ni de revisar el dret de vaga, ni de canviar els convenis per assegurar la competitivitat. Això és políticament incorrecte, però o bé els polítics es tornen políticament incorrectes o ells mateixos seran els culpables de la seva defenestració.
Diuen que els propers tres o quatre anys seran com els darrers dos anys, sense creixement, sense acords importants, sense compromisos de la societat civil... L’estat espanyol tenia l’any passat uns comptes menys deficitaris que molts països propers, però el ritme en que ha augmentat el dèficit l’últim any, que ha superat a tothom, fa pensar que aviat podríem presentar uns comptes pitjors que la resta dels nostres homòlegs. Ajudem a que això no passi i aconseguirem millorar la situació de més persones que no pas si disparem la despesa pensant que ajudem als més desafavorits.
Avui hi ha un milió d’aturats del sector de la construcció que no sap treballar de res més, avui hi ha centenars de milers de treballadors que no volen congelar el seu salari, que aniran a l’atur i que veuran com la seva propera feina esta un 20 o un 30 per cent menys remunerada, i tot això que està passant avui, tots aquests milions de persones no ho veuen malgrat creure que són capaços, que estan ben preparats, doncs que es preparin una mica més, bona nit.
Poques persones entenen les coses amb unes desviacions mínimes, pocs humans saben qui són i què els envolta. No sé si és culpa de la publicitat, el marketing o la tecnologia però massa éssers vius exploten socialment sense explotar interiorment, jutgen sense criteri, parlen sense coneixement de causa, és una plaga, és la fi. Sense creure que l’escriba sigui del reduït grup literat, se sent afortunat pel sol fet de estar proper a alguns dels mestres de la vida.
Avui mateix escoltant un autèntic fenomen de l’estudi i el treball, ha arribat a sentències com que només hi ha un camí de recuperació per la nostra societat, i és recuperant VALORS:
Només si es tornés a premiar l’esforç, si es diferenciés entre els que tenen principis i els que no, entre els que donen i els que només prenen, aleshores això tindria futur. Però això significa canviar l’educació, canviar l’escola pública, la formació professional, etc. Cosa impossible amb els governants actuals, que no volen sentir parlar de reduir salaris, ni de revisar el dret de vaga, ni de canviar els convenis per assegurar la competitivitat. Això és políticament incorrecte, però o bé els polítics es tornen políticament incorrectes o ells mateixos seran els culpables de la seva defenestració.
Diuen que els propers tres o quatre anys seran com els darrers dos anys, sense creixement, sense acords importants, sense compromisos de la societat civil... L’estat espanyol tenia l’any passat uns comptes menys deficitaris que molts països propers, però el ritme en que ha augmentat el dèficit l’últim any, que ha superat a tothom, fa pensar que aviat podríem presentar uns comptes pitjors que la resta dels nostres homòlegs. Ajudem a que això no passi i aconseguirem millorar la situació de més persones que no pas si disparem la despesa pensant que ajudem als més desafavorits.
Avui hi ha un milió d’aturats del sector de la construcció que no sap treballar de res més, avui hi ha centenars de milers de treballadors que no volen congelar el seu salari, que aniran a l’atur i que veuran com la seva propera feina esta un 20 o un 30 per cent menys remunerada, i tot això que està passant avui, tots aquests milions de persones no ho veuen malgrat creure que són capaços, que estan ben preparats, doncs que es preparin una mica més, bona nit.
martes, 22 de diciembre de 2009
ARTICLE PUBLICAT AL DIARI SABADELL 19.12.2009
Perquè les ajudes dels governants sempre van a parar a grans empreses? Per dos motius principals: el primer perquè seria molt difícil repartir ajudes entre moltes pimes que se’n desconeixen les dades concretes del Balanç, i en segon lloc perquè els governants tampoc son completament lliures a l’hora d’actuar. Sovint han de seguir les regles del mercat com és la importància mediàtica que té cada acció i la necessitat de treure’n un protagonisme amb mitjans.
Hi ha una tendència generalitzada de comparar-nos amb èpoques anteriors. Algun economista estudia si estem com a la crisi de l’any 29; altres escriuen que als vuitanta va ser pitjor... Malgrat la situació actual, estem amb una renda per càpita molt superior a la que mai en el passat vam gaudir. Afortunadament hem passat anys de forts creixements i s’han assolit beneficis socials increïbles fa trenta o quaranta anys.
Localment s’intenta aprofitar la conjuntura per fusionar entitats bancàries, amb l’ajuda de diner públic, però no s’està incentivant les fusions d’empreses privades, i s’està desaprofitant un moment immillorable per crear grups empresarials més sòlids. Ara és hora de no malgastar esforços ni recursos, cal aprofitar sinergies allà on n’hi hagi.
Globalment s’intenta posar límits a l’especulació internacional i als sous milionaris del directius de les majors entitats financeres, però aquests objectius no són assolibles amb entitats reguladores menors que les entitats que es volen regular, els organismes de control han de ser més forts i potents que aquell a qui es regula, sinó qualsevol mesura que es proposi que no interessi als bancs, no s’aconseguirà aprovar mai.
Les patronals del nostre país reconeixen els obvis beneficis que reportarien la seva fusió, però a l’hora de posar-se d’acord apareixen dubtes i pors que espatllen la festa. Motius poc consistents esdevenen més decisoris que el reconeixement general i, de la necessitat d’anar units a presentar propostes o sol•licituds. Per això els comandaments executius creuen que no s'ha de tancar la negociació, que no hi ha ruptura sinó que cal caminar a poc a poc, sense deixar persones amb decisió fora de la taula de negociació.
En fusionar dues entitats diferents sempre ens trobarem amb diferents sensibilitats i diferents sistemes organitzatius, però veient que hi ha hagut milers de fusions exitoses en el passat, es pot entendre que la fusió de patronals no és impossible. Esperem que les negociacions es reprenguin abans no es refredin els ànims i es treballi per assolir l’objectiu desitjat per la majoria, tot observant que es tracta d’un oportunitat de millora, que quan abans es materialitzi, millor per tots.
Aquesta setmana un article de “The Economist” qualificava al president del govern espanyol con una persona que tenia aversió al pessimisme. Tot i que s’ha estudiat que és més realista ser optimista que pessimista, tampoc és la solució, negar tota notícia dolenta, pensant que així es minimitza. El paquet de mesures econòmiques que el passat 27 de novembre va presentar al Congrés dels Diputats va quedar en no res. Sota el pla d’economia sostenible es va evitar proposar o obrir debat sobre canvis estructurals, sobre nous models de contractació, etc...
Els agents econòmics ens envien missatges de serenor, de que la situació està sota control i que fins i tot el pitjor ja ha passat. La gent viu amb ansietat el desconcert del futur. Si el pintem favorable, podrem tornar a comprar, invertir i gastar, sinó, seguirem enrocats en una situació sense sortida. El problema és que si no s’està dient res amb claredat, tard o d’hora es coneixerà la veritat i la desconfiança ens porta a una situació pitjor. Potser seria millor no pintar tan malament aquesta situació actual per no haver de pintar millor el futur.
En definitiva, potser han d’esdevenir els canvis justos per tal de fer viable el dia a dia actual i deixar de pensar que estem dins un túnel, potser no hi ha tanta foscor. Hi ha qui veu llum dins el túnel, però no s’atreveix a dir si és la sortida o només un tren que s’acosta en direcció contrària.
Hi ha una tendència generalitzada de comparar-nos amb èpoques anteriors. Algun economista estudia si estem com a la crisi de l’any 29; altres escriuen que als vuitanta va ser pitjor... Malgrat la situació actual, estem amb una renda per càpita molt superior a la que mai en el passat vam gaudir. Afortunadament hem passat anys de forts creixements i s’han assolit beneficis socials increïbles fa trenta o quaranta anys.
Localment s’intenta aprofitar la conjuntura per fusionar entitats bancàries, amb l’ajuda de diner públic, però no s’està incentivant les fusions d’empreses privades, i s’està desaprofitant un moment immillorable per crear grups empresarials més sòlids. Ara és hora de no malgastar esforços ni recursos, cal aprofitar sinergies allà on n’hi hagi.
Globalment s’intenta posar límits a l’especulació internacional i als sous milionaris del directius de les majors entitats financeres, però aquests objectius no són assolibles amb entitats reguladores menors que les entitats que es volen regular, els organismes de control han de ser més forts i potents que aquell a qui es regula, sinó qualsevol mesura que es proposi que no interessi als bancs, no s’aconseguirà aprovar mai.
Les patronals del nostre país reconeixen els obvis beneficis que reportarien la seva fusió, però a l’hora de posar-se d’acord apareixen dubtes i pors que espatllen la festa. Motius poc consistents esdevenen més decisoris que el reconeixement general i, de la necessitat d’anar units a presentar propostes o sol•licituds. Per això els comandaments executius creuen que no s'ha de tancar la negociació, que no hi ha ruptura sinó que cal caminar a poc a poc, sense deixar persones amb decisió fora de la taula de negociació.
En fusionar dues entitats diferents sempre ens trobarem amb diferents sensibilitats i diferents sistemes organitzatius, però veient que hi ha hagut milers de fusions exitoses en el passat, es pot entendre que la fusió de patronals no és impossible. Esperem que les negociacions es reprenguin abans no es refredin els ànims i es treballi per assolir l’objectiu desitjat per la majoria, tot observant que es tracta d’un oportunitat de millora, que quan abans es materialitzi, millor per tots.
Aquesta setmana un article de “The Economist” qualificava al president del govern espanyol con una persona que tenia aversió al pessimisme. Tot i que s’ha estudiat que és més realista ser optimista que pessimista, tampoc és la solució, negar tota notícia dolenta, pensant que així es minimitza. El paquet de mesures econòmiques que el passat 27 de novembre va presentar al Congrés dels Diputats va quedar en no res. Sota el pla d’economia sostenible es va evitar proposar o obrir debat sobre canvis estructurals, sobre nous models de contractació, etc...
Els agents econòmics ens envien missatges de serenor, de que la situació està sota control i que fins i tot el pitjor ja ha passat. La gent viu amb ansietat el desconcert del futur. Si el pintem favorable, podrem tornar a comprar, invertir i gastar, sinó, seguirem enrocats en una situació sense sortida. El problema és que si no s’està dient res amb claredat, tard o d’hora es coneixerà la veritat i la desconfiança ens porta a una situació pitjor. Potser seria millor no pintar tan malament aquesta situació actual per no haver de pintar millor el futur.
En definitiva, potser han d’esdevenir els canvis justos per tal de fer viable el dia a dia actual i deixar de pensar que estem dins un túnel, potser no hi ha tanta foscor. Hi ha qui veu llum dins el túnel, però no s’atreveix a dir si és la sortida o només un tren que s’acosta en direcció contrària.
martes, 15 de diciembre de 2009
miércoles, 9 de diciembre de 2009
DIOS, TIENES UN E-MAIL
La setmana passada assistíem a la presentació del llibre del professor Luís de Sebastián, que juntament amb J.M.Sayeras estava escrivint en el moment de la seva mort. El llibre està estructurat en forma de 34 emails que persones corrents escriuen a Déu i a continuació aquest els respon. El llibre mostra que Déu sap que la gent sap poc de Déu, que la imatge que s’ha fet d’ell no s’assembla a la realitat. Déu veu que l’home ha fet un desastre de terra i encara no ha aconseguit descobrir el gran secret, que és l’Amor.
Els seus actuals representats a la terra tampoc l’han entès i han estat sempre ficats en lluites ben poc desitjades per a Ell, segueixen lluitant per perpetuar el seu poder i els seus béns, per no perdre els drets que en un passat llunyà van aconseguir, enlloc de treballar pels seus ideals.
Hi ha persones que busquen a Déu sense buscar el sentit de la vida, n’hi ha que busquen el sentit de la vida sense buscar a Déu, i les dues coses separades són molt difícils d’aconseguir. El llibre es repeteix una mica sobre els mateixos casos, sense variar-ne l’enfocament. El propi autor deia que quan hom es vol fer entendre ha d’utilitzar paraules clares, ell volia formar economistes però que primer fossin persones. A la presentació ens van recomanar el llibre d’Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola, el més jove de vuit fills i tres filles d’una noble parella nascut l’any 1491 i mort l’any 1556, fundador dels jesuïtes i inspirador dels millors professors que ha tingut la nostra universitat.
Per més que escrivim de forma motivadora, si el receptor no està disposat i amb voluntat de canvi, no aconseguirem millorar la persona ni les seves accions.
Els seus actuals representats a la terra tampoc l’han entès i han estat sempre ficats en lluites ben poc desitjades per a Ell, segueixen lluitant per perpetuar el seu poder i els seus béns, per no perdre els drets que en un passat llunyà van aconseguir, enlloc de treballar pels seus ideals.
Hi ha persones que busquen a Déu sense buscar el sentit de la vida, n’hi ha que busquen el sentit de la vida sense buscar a Déu, i les dues coses separades són molt difícils d’aconseguir. El llibre es repeteix una mica sobre els mateixos casos, sense variar-ne l’enfocament. El propi autor deia que quan hom es vol fer entendre ha d’utilitzar paraules clares, ell volia formar economistes però que primer fossin persones. A la presentació ens van recomanar el llibre d’Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola, el més jove de vuit fills i tres filles d’una noble parella nascut l’any 1491 i mort l’any 1556, fundador dels jesuïtes i inspirador dels millors professors que ha tingut la nostra universitat.
Per més que escrivim de forma motivadora, si el receptor no està disposat i amb voluntat de canvi, no aconseguirem millorar la persona ni les seves accions.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)