A les portes de Setmana Santa, ens trobem davant una nova oportunitat. Per a molts la religió s’ha convertit en una amenaça més que no pas una oportunitat, però també per aquests caldria repensar la situació i oferir-los una bona dosi d’amor i saviesa, de pau i acompanyament en la formació Cristiana. La obvietat dels infinits errors comesos per persones religioses, no hauria de poder tapar l’immens valor que pot aportar a cadascú en particular i a la societat en general.
En el darrer sopar solidari de Càritas Diocesana, Mn. Bisbe de la
nostra diòcesi Josep Angel Saiz Meneses ens recordava que hem de tenir un estil
propi, de senzillesa i sobrietat, perquè el valor d’una organització com
Càritas recau en les persones que la formen. També que calen més iniciatives
altruistes d’ajuda als desconeguts i desfavorits de la nostra societat. Sempre
és bo de recordar que totes les aportacions son necessàries, i que tenim
exemples a seguir dins l’església molt senzilles i molt potents, com és la
regla de l’Ordre Benedictina, l'esperit de la qual es resumeix en pax, ora et
labora (pau, resa i treballa).
El mateix dia ens recordava també l’escrit sobre les minories
creatives, que explica com les civilitzacions, neixen, creixen i moren, sigui
per invasions internes o externes, però a vegades una minoria reneix i es
regenera, donant lloc a una nova civilització. En aquest sentit, les persones
que tenim sort, i no hem de llevar-nos cada dia pensant en aconseguir alguna
cosa per menjar, som persones cridades a fer comunitat, a teixir una xarxa de
complicitats, per millorar el nostre entorn i per garantir una mica de
seguretat als més necessitats.
A la lectura de la Missa de
Diumenge de rams, es llegeix que Déu donà al seu fill una llengua de
mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Lectura que s’escau
per repensar la relació dels pares amb els fills, que sovint no tractem amb la
calidesa que caldria, ni explicant-nos amb la empatia necessària, que faria fluir el missatge fins al receptor
de manera correcte. Sovint els fills ens responen diferent de com nosaltres
esperem, cosa que no vol dir que no pensin, sinó que es produeix una diferència
entre allò que desitjem i allò que obtenim. Per això cal ensenyar adaptant la nostra
mirada a la seva, preguntant-nos perquè diuen el que diuen, i perquè fan el que
fan, i si no assolim l’objectiu de comunicar quelcom, potser és que el mètode
falla, sense culpar-ne a l’altre. A vegades no aprofitem l’ensenyament que
podem rebre dels nostres fills, que no deixen de ser en certa manera, un mirall
del que nosaltres som. I si no els estem educant prou bé potser és perquè
nosaltres no estem prou educats. Si nosaltres estem ben formats i segurs dels
nostres valors, aleshores podem ajudar als fills a sentir-se segurs i
acompanyats en el camí que mai s’acaba de l’aprenentatge vital. Com menys
etiquetes posem, com més ànims i empenta donem a un fill, més lluny arribarà.
El conegut estudi Grant de Harvard, va descobrir que una de les millors maneres
de garantir l’èxit professional d’un fill era que de petit se li faci fer
feines domèstiques, participant de treballs desagradables com escombrar o
netejar, li transmetem valors positius, consciència de colaboració i una
mentalitat més positiva. No sabem com serà el futur, però si confiem en les
persones que dediquen temps i recursos al voluntariat i organitzacions
implicades, segur que créixen els motius per a l’esperança.
